18 Jul, 2008
La dreta espanyola
L'entrada del postaznarisme és una bona notícia per a tothom. Rajoy ha començat la transició cap al centre amb força i això s'ha deixat sentir de forma extrema en el partit. La defenestració d'Acebes i Zaplana, els escolans del president superatlantista, va ser el tir de sortida de la nova estratègia davant del congrés celebrat a València.
Que quedi clar que el meu interès en escriure sobre aquesta problemàtica és més social que polític. Penso que la transició política a Espanya s'ha d'acabar si no volem emmalaltir la societat postfranquista. Necessitem que Rajoy no fracassi, i em sentireu dir poques vegades aquestes coses. Com a militant crític i comunista no hauria de fer aquestes referències de l'altre cantó, però penso que la política de Rajoy pot portar-nos a una dreta més civilitzada, no tan extrema, i que és possible que desprès del congrés de València es consolidi un nou partit. El seu aglutinador pot ser la nostàlgia de la dreta extrema i extravagant que encara rau en la societat civil del nostre país. D'altra banda, pot ser que es consolidi una força de centre que estabilitzi el país sense que ens passi com la legislatura passada quan semblava que el país fos en estat de guerra.
La manca del centre és semblant a la manca de l'esquerra. Al PSOE li caldria una cosa semblant, una esquerra social forta, però avui no vull escriure sobre aquest tema. La desfeta comunista de la post transició és un dels fenòmens més forts de la política espanyola dels darrers anys, i caldrà analitzar-la.
La dreta aznarista que va dominar l'escena política i l'oposició en el mandat anterior va sotmetre els poders polítics d'Espanya i totes les nacionalitats a un estrès només comparable a la darrera legislatura del president Aznar. Ni les raons d'Estat van ser respectades.
L'atemptat d'Atocha, el tema d'ETA, l'Estatut de Catalunya i les nacionalitats històriques van ser atacats sistemàticament amb la intenció demagògica de treure vots enfrontant als ciutadans del país fins al punt que a mi em van retornar les paraules del poeta, «una de las dos españas ha de helarte el corazón».
Suport a Mariano Rajoy
La dreta extrema, com exponent caspós del postfranquisme, refundada en un partit polític. Es per l'experiència que hem patit de confrontació civil, boicots, odi i desconfiança que ara dono suport a Rajoy. Que rectifiqui i que basi la seva política en els assumptes de país, que tingui en compte les nacionalitats històriques i el seu finançament, que doni l'oportunitat a una Espanya plural que emergeixi si així ho volen els ciutadans.
Els comunistes estem immersors en una profunda crisi i no som ningú per donar lliçons d'autocrítica. Ara bé, les persones hem de posar a funcionar el nostre esperit crític i la capacitat d'influir per ajudar a solucions democràtiques i socials als estats que ratllen la demència. Suposo que qui llegeix aquesta opinió esteu d'acord en el que ha passat a Espanya a les dues anteriors legislatures no és normal i que cal desterrar la idea de la confrontació com a mecanisme evolutiu del país.
Senyor Rajoy, ara ha començat un procés que cal que continuï per al bé dels ciutadans que vivim aquí. No sé si vostè té clara la importància del moment; del que estic segur és que cal canviar, deixar la radicalització i tornar a la realitat d'un país que ara es modern, encara que no és just amb tothom tal i com ho hauria de ser. No el fem més injust.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del Siglo XXI el 2 de juliol de 2008.
6 Jul, 2008
Les tribus es barallen: la violència latent del futbol
Hem assistit a un enfrontament
entre tribus, pobles, del mateix subcontinent. Es barallen i així es
cohesionen.
El futbol és una manifestació pacífica de la confrontació i, per tant, una metabolització de la violència latent. És la
competitivitat enfrontada a la competència. Per descomptat que ni Homo antecessor, ni Homo heidelbergensis, ni els neanderthalensis, no practicaven aquest esport, però no
tinc tan clar que no competissin entre ells per un mateix objectiu, el prestigi
o el reconeixement social.
No entrarem si es fa per motius socials, psicològics o sexuals, però que la selecció natural ens ha preparat per competir, i en aquesta competició ens hem de fer competents.
A mi no
m'agrada el futbol, per tant, represento a una petita part de la meva espècie en occident que
no té aquesta addicció; d'altra banda, addicció que com he dit abans, té un fort component biològic, etològic,
social, cultural i, m'atreveixo a dir, polític. És l'inconscient col·lectiu traslladat
al territori, és la simulació de la depredació, no hi ha morts, però sí ferits.
Juguen en la confrontació, es posen a prova tots els mecanismes evolutius, consubstancials al procés de competència intraespecífica i
es projecta en ella el més profund del comportament primat.
Els més joves, el més forts, el més ràpids treballen en equip. L'excusa, una
pilota, la mobilitat, l'estratègia, la tàctica, l'eficàcia. En el fons la
penetració en l'àrea de gol. Defenses, centrals, davanters. Tota una estructura
analítica per al servei d'una sistemàtica social i milers de milions d’espècimens humans disposats a sofrir, a divertir-se, i
fins i tot a barallar-se per recolzar una part de la tribu.
Són 90 minuts de passió en un
territori, 90 minuts de seducció evolutiva en un espai, 90 minuts de tensió
real per saber qui és el més fort, per decidir qui serà premiat; no hi ha res
nou sota el cel.
Reflexió, pensament, coneixement són tres conceptes que em vénen al capdavant
dels plantejaments exposats. Reflexió: per a què serveix el futbol? Pensament:
per què el futbol està al nostre cervell com a una cosa tan estructurada?
Coneixement: ens ajuda aquest a entendre les claus del nostre procés evolutiu?
Es tracta de conèixer com som per reflexionar què és el que coneixem de
nosaltres mateixos. Per què el futbol disloca les relacions humanes i les
converteix en confrontació pacífica? L'origen està al nostre cervell, en la forma com s'ha
estructurat la nostra ment i com socialment hem organitzat aquestes respostes
neurològiques.
El futbol incrementa la nostra sociabilitat, ens fa més humans, ja que ens permet actuar de forma
pacífica davant de la confrontació entre espècimens.
Ens redimeix de la mort, ens dóna autoritat humana sense deixar de ser animals
competitius; podem lluitar, córrer i cridar sense que hi hagi conseqüències
importants.
El nostre cervell es va preparar per
competir de forma intel·ligent des que deixem les frondoses selves africanes i
ocupem les sabanes més obertes i amb més diversitat ambiental, fa ja més de 3
milions d'anys. Encara que a mi no m'agradi el futbol em resulten familiar les
formes de competències que ha sistematitzat. Encara no som humans, però almenys
existeix l'esperança que la mort no sigui el resultat de la incompetència de la
nostra pròpia humanització.
El missatge és l'autocrítica, l'objectiu, l'evolució responsable; l'instrument,
el progrés conscient. Els romans als circs apaivagaven la set de revenja i el
morb del nostre fons animal convertit en cultura. Ho deia Walter Benjamín: "no hi ha document de la cultura que no sigui
alhora document de barbàrie".
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo el 26 de juny passat
28 Jun, 2008
L'energia per al futur
L'Homo sapiens és una espècie sorprenent. Suposo que els lectors en sou conscients i per això m'agrada parlar d'Homo sapiens quan parlo de la nostra humanitat, en comptes de parlar dels humans o dels terrícoles. Una de les característiques que singularitza els humans actuals dels del passat és la quantitat d'energia que consumim. Si al segle XXI haguéssim de diferenciar científicament la nostra espècie d'altres espècies, ho podríem fer dient que l'evolució ha fet per selecció natural i cultural una espècie que consumeix energia de forma exponencial. Això és una conseqüència del creixement que ha tingut l'activitat extrasomàtica.
La matisació de la selecció natural per a la selecció cultural i tècnica ens ha fet bifurcar ràpidament de les estratègies adaptatives dels altres mamífers. Fins quan podrem mantenir i el nostre consum energètic?. Ja hem vist que des de la revolució industrial, primer cremant carbó i després combustibles fòssils, hem augmentat els nivells d'anhídrid carbònic a l'atmosfera, i hem contribuït a la tendència de l'escalfament climàtic. A mesura que ens desadaptem al planeta, anem provocant canvis en el nostre entorn, fa molt poc temps que en som conscients i que ho podem mesurar.
L'energia emmagatzemada a la Terra desprès de milions d'anys d'evolució és sotmesa a la pressió humana que la consumeix de manera poc adequada i de massivament. Cal doncs adonar-nos de què fem i de què hem de fer per tal de canviar la dinàmica.
El nostre gènere, el gènere Homo, està format per espècimens majoritàriament depredadors; el nostre cervell s'ha preparat per passar de les activitats fol.lívores i furtívoles a les activitats cinegètiques, un gran canvi que va significar una forma de sociabilitat desconeguda fins a la ramaderia i l'agricultura, fa uns 8.000 anys. A mesura que hem evolucionat, hem anat consumint més i més energia fins arribar a la societat actual.
Els beneficis d'augmentar el consum d'energia haurien de ser parells a l'increment del benestar de l'espècie. Desafortunadament, això no ha estat així per a tots els espècimens. Ara, convé plantejar-nos l'eficiència, l'eficàcia energètica i l'equilibri intraespecífic.
La capacitat de rescatar energia del medi o de captar-la requereixen cada vegada més energia en un bucle que sembla inacabable. Cal pensar molt seriosament com hem de fer recerca avançada per socialitzar una energia que sigui fàcil d'obtenir, i com repartir-la sense conceptes territorials de classe o de casta.
Una bona estratègia futura podria ser democratitzar l'energia mitjançant la seva socialització. Un primat evolucionat hauria de tenir en compte l'entorn natural i el seu nivell d'interaccions per racionalitzar el consum. Cal que es trobin els mecanismes que permetin la recerca en noves energies i la distribució socialitzant aquestes noves fonts. Ha de primar el benestar responsable i el progrés conscient per damunt del creixement i del negoci.
L'energia és el tot juntament amb la matèria, sense energia la matèria no es transforma per construir la nostra realitat, realitat tecnològica i objectual sense la què no som res. Veiem molts cops que la retroalimentació que fem per continuar vius a la Terra ha de tenir en compte no només les necessitats com a espècie, sinó també com a planeta.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del Siglo XXI el 18 de juny de 200814 Jun, 2008
Aigua i consciència
Sóc català i estic amoïnat per la manca l'aigua, però sobretot ho estic pel comportament de l'espècie. La manca de planificació que tenen a veure amb els problemes d’infraestructura són seculars en l'Homo sapiens. Amb una capacitat i una acció planificadora mes consistents, segurament ara no estaríem tan preocupats per l'aigua.
Per què estic preocupat pel comportament de l'espècie? Davant d'una emergència com a conseqüència de la mala planificació, hem de reaccionar amb un comportament solidari independentment de la ideologia o de la pertinència de classe. El discurs de la insolidaritat ens fa menys humans.
Se'm posa la pell de gallina quan des del nostre territori hi ha veus que qüestionen que arribi a Barcelona l'aigua per al consum domèstic. Es posa l'excusa que l'àrea metropolitana ho consumeix tot i que depreda la perifèria. Un discurs demagògic de conseqüències greus, des de la meva perspectiva.
L’actuació del conseller
Sembla obvi que la manca d'equilibri territorial és una realitat al nostre país, i que prop de 80 % de la població es concentra en aquesta àrea. Són uns fets que sabem, hi podem afegir que, si l'espècie hagués estat més humana, això no hauria succeït d'aquesta manera, però ara és una realitat que hem d'afrontar.
Els catalans estem donant una imatge primitiva i caïnita quan es barallem per l'aigua de Tarragona a Barcelona, de Girona a Barcelona, de Lleida a Barcelona. Tots sabem que el dèficit de bones infraestructures, entre elles de l'aigua, ha produït aquests problemes però la solució no està en la insolidaritat, ben al contrari, en la unió demostrant a la resta del país i del món que abans que tot som humans, que abans dels nostres interessos hi ha els interessos col·lectius.
Per primera vegada, un conseller de la Generalitat engega i accelera una política de previsió d'aigua amb el rescat de pous antics, de la cura de freàtics, d'acceleració de les dessaladores, de consciència medi ambiental en els medis de comunicació. Doncs, aquest conseller que fa això és atacat massivament i, a més, és incomprès de manera que el que hauria de ser un mèrit es converteix en demèrit. Per primera vegada a la història, els nostres congèneres d'espècie de Barcelona baixen el consum d'aigua fins a cent litres per persona i dia demostrant un augment de la seva consciència d'espècie i donant-nos una lliçó d'humanitat. De que serveix tot això si ens dediquem a despotricar sense conèixer-la realitat, i el que és mes al·lucinant, els polítics en fan una qüestió electoral d'amagatotis.
Catalanitat avançada i progressista
On hem arribat? On és la nostra catalanitat avançada i progressista? No ens comportem com un poble de primera divisió, sinó com un equip que no pot arribar a tercera regional. Cal que reconsiderem el fet humà i la solidaritat. La manca d'aigua és responsabilitat de tots, dels que en consumim més del compte, dels que no han posat els mitjans tecnològics per fer-ne un ús responsable, de les administracions incapaces de planificar i de dotar-nos d’infraestructures potents, i també de la sequera producte del canvi climàtic en què nosaltres també hem intervingut.
Hem de pensar en tots, reaccionar solidàriament amb tothom, i fer polítiques socials. Lluitant contra l'especulació, la mala planificació i la insolidaritat aconseguirem aprendre quelcom de la crisi de l'aigua.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del Siglo XXI el 4 de juny de 2008.
7 Jun, 2008
Conferència sobre el primer europeu, la mandíbula d’Atapuerca
“El primer europeu: la mandíbula de la Sima de l’Elefant (Atapuerca)” és el títol de la conferència que pronunciaré dilluns dia 9 de juny a les 19.30 hores, a l’auditori de la FNAC de l’Illa Diagonal, a Barcelona, convidat per la revista Sapiens, publicació que aquest mes de juny dedica la portada i un ampli reportatge a aquesta espectacular troballa.
La mandíbula trobada a la Sima de l’Elefant té una antiguitat d’1,2 milions d’anys i la importància d’aquesta descoberta ho demostrada el fet que va ser portada a la prestigiosa revista científica Nature. Té una morfologia primitiva, similar a la de l’Homo antecessor, espècie trobada a Gran Dolina, un jaciment també d’Atapuerca. Igualment, però, té similituds amb l’Homo georgicus (Dmanisi, Geòrgia).
De totes aquestes semblances i diferències en parlaré a la xerrada. Mentrestant, si voleu, podeu veure un petit vídeo sobre aquesta troballa al canal de Comunicació de l’IPHES al youtube.
4 Jun, 2008
Som aquí per un canvi climàtic
Conferència a Amposta coincidint amb el Dia Internacional del Medi Ambient
“Som aquí per un canvi climàtic: les zones humides, bressol de les civilitzacions” és el títol de la conferència que pronunciaré dijous dia 5 de juny, Dia Internacional del Medi Ambient, a les 20.30 hores, al Museu del Montsià a Amposta, organitzada pel Parc Natural del Delta de l'Ebre amb el suport d’aquesta entitat i l'Ajuntament d'Amposta.
Tot just, l’origen dels humans, està íntimament lligat a un canvi climàtic. No hi ha dubte que els canvis climàtics comporten grans transformacions i extincions. Això obliga a nous mecanismes d'adaptació humana. En els nostres orígens van facilitar l'evolució del gènere Homo ja que, per aquest motiu, els primats van sortir del bosc cap a la sabana a cecar nous aliments. En uns 4 milions d'anys, unes 20 formes de primats van donar lloc als gèneres i espècies d'homínids que ens han precedit.
Actualment, el canvi climàtic contempla la hipòtesi d'una nova glaciació, grans moviments de població, i cal tenir en compte que el 70% de la gent viu al litoral. Per afrontar aquesta situació, la socilització de la ciència i de la tecnologia, així com la integració de la diversitat, treballant amb el concepte de que som una sola humanitat, són factors claus.
Aquest acte forma part de la celebració de la IV edició de la Setmana del Medi Ambient al Parc Natural del Delta de l'Ebre.
30 Mai, 2008
Dilluns, a La tarda, de BTV, i dimarts, a La nit al dia de TV3
Enllaç permanent |
Comentaris (6) |
Retroenllaços (0) |
Política i societat civil Per si és del vostre interès, ja que em consta que són molts els amics i amigues que els hi agrada saber-ho, començo la setmana participant en dos programes de televisió.
Dilluns, 2 de juny, al programa La tarda, de Barcelona TV, a les 18 hores, m’entrevistaran Elisenda Roca i Adam Martín.
Dimarts, 3 de juny, a La nit al dia, de TV3, a partir de les 23.40 hores. En aquest cas, el diàleg el mantindré amb Albert Closas.
Després, us convido a expressar les vostres opinions sobre el que parlem a través d’aquest bloc, que responc tan aviat com puc, doncs els viatges de feina a vegades no em deixen ser tan ràpid com voldria.
14 Mai, 2008
Cap on va Catalunya?
Enllaç permanent |
Comentaris (4) |
Retroenllaços (0) |
Política i societat civil La revolució científica i tècnica s'imposa a la revolució industrial, ara s'està socialitzant i no hi ha cap projecte de país. Potser cal que ens hi posem. Escrivim sobre catalanisme més que mai, advertència de la sensibilitat del nostre poble davant del desgavell. Tots en som responsables, però els polítics i els dirigents no fan el que els pertoca ni interessen prou a la societat.
Hem de pensar més científicament sobre quin país volem. A una societat que va cap a la socialització científica i tècnica li calen altres tipus d'anàlisis. No n'hi ha prou amb discursos idealistes, historicistes, descriptius de què érem i què som.
Cal preguntar sobre els catalans, l'economia, i evidentment les nostres condicions com a poble a l'Europa d'avui, no a l'Espanya d'ahir. Hem de saber si la cultura i la llengua catalanes tenen voluntat d'avantguarda, si són un vehicle socialitzador. Hem de treballar per marcar un objectiu comú com a poble. No es pot fer sense una estratègia social ben dissenyada, en què la recerca i el coneixement científic han de jugar un paper seminal.
Per fer participar la immensa majoria de la població, cal una voluntat transformadora i crítica, fórmules de representació que estintolin el procés amb una perspectiva interclassista. Així es pot aconseguir un futur en què sigui possible expressar les diferents consciències de classe, sempre en el marc de la consciència d'espècie.
Necessitem una perspectiva ecosocial lligada als conceptes del segle XXI. La construcció de Catalunya no es pot fer sense una perspectiva d'espècie i universal. Com volem tirar endavant aquest projecte? Amb plantejaments teòrics però amb una dinàmica empírica. En aquesta aposta, la recerca bàsica i l'aplicada són fonamentals. Si ho fem, d'aquí a 40 anys haurem aconseguit un lloc com a país en el concert planetari. La recerca científica és un dels instruments de transformació més imponents per als segles que vénen i, com a conseqüència, també per a Catalunya.
La revolució científica i tècnica aboca a una Catalunya amb capacitat per aguantar la terciarització mantenint els altres sectors productius. Ha de ser un fenomen irreversible en la generació d'una economia basada en part en la recerca, és a dir, en una estratègia de progrés conscient i d'evolució responsable en comptes de la fal·làcia d'un creixement sostingut.
És més important caminar cap a una Catalunya més social i més justa que cap a una Catalunya més rica. Penso que és un plantejament necessari per al nou catalanisme que hi ha de donar suport. Si basem el futur en models de la Revolució Industrial i en la seva socialització, no construirem cap procés on el catalanisme que estem elaborant tingui una formulació consistent. En el nou plantejament, la recerca científica ha de ser un pal de paller.
Una vegada més, es tracta d'educar i de socialitzar la nostra cultura convertint-la en un element universal, i la recerca científica pot ser fonamental en aquest procés. No ens hem de constrenyir únicament a la literatura, la poesia i d'altres manifestacions pròpies d'un poble, sinó que hem de ser capaços de generar valors propis, científics i tècnics compartits, afegint-n'hi d'altres de socials com la perseverança, la consistència i la seriositat.
El catalanisme social sorgirà si aconseguim objectius d'espècie, no només els sectaris i corporativistes. Hem de confrontar-nos amb la història. Ara el catalanisme no necessita romanticisme i misticisme, sinó intel·ligència, recerca científica, treball i una mica de mala llet.
L'èxit rau en com serem capaços d'implantar la ideologia vertebradora i en com es pot mobilitzar una societat a l'època d'internet i dels mitjans digitals de comunicació. Estem parlant d'aclarir els objectius, d'integrar la diversitat del nostre plantejament, de tenir consciència de la nostra catalanitat i de socialitzar-la fent servir tots els mitjans, però sobretot de saber què volem. És fer avançar el nostre poble des de la societat del coneixement a la societat del pensament.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari AVUI, pàgina 11, dijous, 1 de maig del 2008
1 Mai, 2008
Importància del clima
El primer que cal saber és que sense atmosfera no hi hauria regulació climàtica; ja fa més 4.000 milions d'anys que aquest sistema es va posar a funcionar. La vida i la seva complexitat han anat evolucionat en el marc dels canvis climàtics i de la influència que han tingut en els meteors; per il·lustrar el que diem és possible que l'origen del nostre gènere sigui una conseqüència d'un canvi climàtic.
Fa uns tres milions d'anys, el clima del planeta es va començar a refredar i fer-se més sec; a l'Africa això va significar un retrocés de les zones arbrades i les selves i l'augment sistemàtic de zones obertes i sabanes que va obligar als primats que abans vivien en d'altres ecosistemes a adaptar-se. Per tant, la humanització està correlacionada amb el gran canvi del clima que va tenir lloc en el pliocè.
L'allunyada òrbita terrestre del Sol, el canvi en la seva inclinació axial i els gasos d'efecte hivernacle van fer que el planeta es refredés molt ràpidament. La neu que acabava de caure reflectia en un 80 o 90 % la llum; per tant, la calor es retornava a l'espai i així baixaven encara més les temperatures. La coincidència de fenòmens va provocar aquell canvi.
Com podem veure, el clima, des de l'inici dels temps humans, ha estat un factor en molts de casos determinant per a l'evolució i l'estructuració econòmica i social del nostre gènere. Gràcies a la selecció cultural, ara podem desafiar certs meteors, però encara no som capaços d'assumir econòmicament i socialment una canvi climàtic sever.
Aquesta és la gran qüestió. La complexitat de relacions intraespecífiques que hem generat encara estan poc desenvolupades, i la mateixa complexitat que hem generat a nivell evolutiu ens pot jugar a la contra. Un canvi sobtat ens pot precipitar a una dinàmica difícil de controlar: una dinàmica desestructuradora.
Aturar el creixement exponencial i contribuir a l'evolució responsable i al progrés conscient pot ser una estratègia que ens doni esperança. Un creixement sostingut no és sostenible, aquest és un tòpic que els progressistes utilitzen per no dir arrenglerar-se amb un desenvolupament absurd i evasiu.
Estem col·locats al bell mig de les dinàmiques naturals i, tot que la selecció cultural comença a tenir un pes específic cada vegada més gran, la selecció natural és la responsable dels equilibris orgànics. Aquesta és la situació. Desgraciadament, la lògica humana no es prou potent per substituir l'ordre natural.
L'alarma en com els humans aconseguim l'energia està encesa i els efectes poden ser ràpids i mostrar-se de manera irreversible; potser caldrà el col·lapse per poder reflexionar empíricament sobre la nostra incapacitat evolutiva. No es pot ser pessimista ni catastrofista, el principi d'esperança ens ha de mostrar un camí cap a la transformació econòmica i social del procés.
Es greu saber que podria ser ja massa tard. Que potser pagarem un preu molt alt. Cal saber que el planeta és incommensurable per a nosaltres, però, en realitat és limitat i petit. Sempre s'ha de pensar que si humanament ens fem grans, en el futur podrem entendre; ara ja ens adonem de que el planeta no és il·limitat, molt menys ho és la seva energia. Potser per que encara som petits com a gènere i ínfims com a espècie?
Cal que contestem la pregunta abans que sigui massa tard.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 27 de febrer passat
24 Abr, 2008
L’IPHES coorganitza a la Xina un congrés per cercar els orígens del poblament euroasiàtic en el marc de l’Expo Universal Shanghai 2010
Recentment he estat a la Xina, on he impartit unes conferències sobre Atapuerca, que han suscitat molt interès per la recent publicació a Nature d’una mandíbula humana d’1,2 milions d’anys trobada a Atapuerca (Burgos). També he aprofitat per començar a organitzar un congrés sobre els orígens del poblament euroasiàtic juntament amb l’Acadèmia Xinesa de Ciències, ubicada a Pequin, i amb altres especialistes universitaris de Shanghai, així com amb la Fundación Atapuerca. Es farà en el marc de l’Exposició Universal Shanghai 2010 i serà un punt de trobada que es convertirà en un referent per posar en comú amb investigadors d’arreu del món les importants aportacions científiques dels últims anys.
Petit resum en xinès del curriculum d'Eudald Carbonell que recollia el tríptic de les conferències
La Xina és un país emergent i que ben aviat es convertirà en la primera potència mundial, n’estic segur. Aquest fet es nota també en els projectes de recerca, perquè hi ha ganes i iniciatives per investigar. Com a IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, que dirigeixo, ens interessa molt coparticipar-hi, perquè en aquell país es poden descobrir homínids de més d’un milió d’anys. En aquest moment, es troben fent unes obres hidràuliques que podrien posar al descobert restes molt interessants. Fins ara a la Xina els fòssils humans més antics que s’han trobat no superen el milió d’anys i es tracta de peces molts fragmentades.
A la ciutat de Shanghai - Foto: Aida Carbonell / IPHES
Tot això esdevé en un moment en què hem pogut confirmar que l’Homo antecessor, del qual recentment hem donat a conèixer una mandíbula humana de fa 1,2 milions d’anys a Atapuerca, a través de la revista Nature, deriva de l’Homo georgicus, trobat a Dmanisi (Georgia); a Atapuerca va evolucionar entre fa 1,2 milions d’anys i 800.000 anys.
Hem trobat, per tant, l’espècie més vella d’Europa. Penàvem que procedia de l’Àfrica, però les darreres descobertes avalen la hipòtesi de que no va ser així. Consideràvem, a més, que només hi havia una espècie pròpiament europea, els neandertals, i ara resulta que no, que n’hi ha dues, perquè l’Homo antecessor hauria sorgit també al continent europeu.
21 Abr, 2008
Signatura de llibres per Sant Jordi
Amb motiu de la Diada de Sant Jordi i de la recent publicació del meu llibre La consciència que crema, editat per Ara Llibres, el dia 23 d’abrils seré a Barcelona per signar llibres en diferents estands que aquí us detallo, per si és del vostre interès i podem tenir un intercanvi d’opinions.
Matí
- de 10:00 a 11:00 Hotel Regina, esmorzar amb els mitjans de comunicació, autors i editors.
- de 11:00 a 12:00 Corte Inglés Diagonal
- de 12:00 a 13:00 FNAC Illa Diagonal
- de 13.00 a 14:00 Llibreria Ona, Gran Via, 654
Tarda
- de 17:00 a 18:00 Abacus, Passeig de Gràcia, 19
- de 18:00 a 19:00 Llibreria Proa, Rambla Catalunya, 98
- de 19:00 a 20:00 Corte Inglés Portal de l'Àngel
- de 20:00 a 21:00 Llibreria Laie, Passeig de Gràcia - Casp
11 Abr, 2008
Homenatge al paleontòleg Emiliano Aguirre, el primer director d’Atapuerca
Aquest diumenge, 13 d’abril, a les 12 h, en el marc de les desenes Jornades Aragoneses de Paleontologia s’ha organitzat, un homenatge a Emiliano Aguirre, al qual hi assistiré. Per mi, ha estat un mestre, ara és un col·lega i sempre ha estat un amic. L’acte es fa a la Casa de Cultura de Ricla.
L’amic Emiliano va ser el primer director del Projecte Atapuerca, des del 1978 fins el 1991, quan es va jubilar i llavors José María Bermúdez de Castro, Juan Luis Arsuaga i j vam prendre el relleu, però ell ha estat un científic clau perquè la paleontologia a Espanya estigui actualment a Primera Divisió.
En aquesta imatge li assenyalo a Emiliano Aguirre la Sima del Elefante on aquest estiu vam trobar una mandíbula humana d'1,2 milions d'anys - Crèdit foto: Jordi Mestre - IPHES
Recordo que era l’any 1978 quan vaig començar a treballar amb ell a Atapuerca, uns jaciments que jo havia visitat un any abans amb el doctor Francesc de Villalta, aleshores professor d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona.
Faig memòria de la meva arribada a Atapuerca –com explico amb mes detalls al llibre Els somnis de l’evolució- miràvem els talussos dels reompliments del quaternari i ràpidament hi vam trobar eines de sílex i restes de fòssils animals. Una imatge similar a la que havia vist en els llibres de Zhoukudian, el gran jaciment asiàtic. La intuïció d’arqueòleg em deia aquell jaciment era molt important i Emilano Aguirre el comparava amb jaciment xinès. I a patir d’aquí tot va començar. Ell es va esforçar per formar un equip transdisciplinar, que anys després ha obtingut tants bons resultats com a mandíbula humana d’1,2 milions d’anys publicada recentment a Nature.
Així que el 1978 vaig anar a Atapuerca com a jove arqueòleg i de seguida em vaig anar ocupant de muntar les excavacions amb ell. Fins aquell moment no s’havia excavat mai a Atapuerca d’una manera sistemàtica, tot i que ja s’havien fet petites intervencions.
8 Abr, 2008
Jornada de treball amb CCOO i la meva visió sobre els moviments d’esquerra
Enllaç permanent |
Comentaris (0) |
Retroenllaços (0) |
Política i societat civil Una jornada de treball amb CCOO i la participació en una taula rodona on aportaré la meva visió sobre els moviments d’esquerra del segle XX centren la meva activitat pública de dijous dia 10 d’abril.
Sota el títol Tecnologia i Evolució: reflexions sobre el món d’avui, en el marc del Projecte Quadres de CCOO, que té per finalitat fer emergir nous quadres sindicals en aquesta organització, impulsen diferents trobades d’aquest tipus amb la finalitat de propiciar discussions sobre la necessitat de marcs generals d’interpretació de la realitat per orientar les pràctiques quotidianes.
En aquest context, m’han convidat per la perspectiva evolutiva que faig de la nostra espècie, introduint elements derivats de la socialització de les innovacions tecnològiques i com ho apliquem tot plegat en el món actual amb consciència crítica.
La jornada s’ha concebut per a les persones que han passat per les diferents edicions del Projecte Quadres en els darrers anys i està oberta a altres individus, amb la limitació que comporta una sala de 50 places. Serà dijous 10 d’abril, de 10 a 14 hores, als locals centrals de CCOO a Barcelona, a la Via Laietana, 16, de Barcelona.
Taula rodona
D’altra banda, a les 18 hores a l’Aula Magna de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a la Plaça de la Imperial Tàrraco, prendre part en una taula rodona sobre Present i futur dels –ismes al segle XXI: marxisme, feminisme i nacionalisme, en el marc del segon debat que organitza l’Aula de Debat de la URV. Donaré la meva visió sobre els moviments d’esquerra del segle XX i defensaré la seva raó de ser actual i futura.
Els altres ponents són Eulàlia Lledó i Jaume Renyer que parlaran, respectivament, de la necessitat històrica i la raó actual del moviment feminista, en el primer cas, i dels moviments nacionalistes radicals, pel que fa al segon professor esmentat.
L’Aula de Debat de la URV té com a principal objectiu aprofundir i discutir a l’entorn de temes que es consideren d’utilitat per la ciutadania interessada en el coneixement.
4 Abr, 2008
Lliurament del Premi Crítica Serra d'Or Recerca - altres ciències pel llibre El naixement d'una nova consciència
Enllaç permanent |
Comentaris (0) |
Retroenllaços (0) |
Política i societat civil La nit del 3 d'abril s'ha celebrat el sopar del lliurament dels Premis Crítica "Serra d'Or" i m'han concedit el de Recerca - altres ciències pel meu llibre El naixement d'una nova conciència. Per a mi, aquest premi és a un equip de treball i l'ha recollit Cinta S. Bellmunt, coautora amb mi del llibre Els somnis de l’evolució, i responsable de Comunicació de l’IPHES, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, que dirigeixo, perquè tot just a la mateixa hora estava tornat d'un viatge de treball a la Xina.
Acceptar aquest premi és una responsabilitat social pel prestigi que té i representa molts anys de tenacitat de ciutadans catalans per mantenir en un alt nivell la cultura del nostre poble.
Em sento molt satisfet per aquest premi, i el meu equip suposo que també. Sempre he pensat que el millor que podem fer per aquest país és ser lleials a la nostra cultura, i que la lleialtat més eficaç és escriure en la nostra llengua, no perquè sigui millor que cap altra, si no perquè d’aquesta manera, mantenim la diversitat cultural.
Serra d’Or, sens dubte, i un científic no hauria de dir sens dubte, és una torxa poderosa que ens ha donat llum quan l’obscuritat era absoluta.
Accepto, a més, aquest premi, perquè és un reconeixement a tots vosaltres, a la vostra lluita, a la consistència, a la vostra persistència, i per mantenir al nostre país com a cultural universal, i la nostra llengua com a mitjà d’expressió.
25 Mar, 2008
Presentació a Barcelona del llibre “La consciència que crema”
Dimecres 26 de març, a les 19 hores, a l’Espai Cultura d’Abacus cooperativa, al carrer Balmes, 163, de Barcelona, se celebrarà l’acte de presentació pública del meu llibre La consciència que crema. No cal dir-ho que hi esteu tots convidats i que em faria molta il·lusió comptar amb la vostra presència. En l’acte intervindrà l’amic Jordi Creus, director de la revista Sapiens.
Possiblement algú de vosaltres també ha llegit algun fragment d’aquesta nova publicació des d’aquest mateix bloc. L’acte de Barcelona pot ser també una bona oportunitat per establir debat.
