Registre de la Propietat Intel·lectual: T-222/07, T-223/07
El millor pare del món
rcomes | 14 Juny, 2008 01:46
Definiria el Mariano com un home amb una intel·ligència silenciosa i un humor surrealista. Un home que sabia escoltar i aprendre dels altres, que avançava amb els canvis, que s'encuriosia per les novetats que se li oferien. Un heroi de la vida quotidiana, un rebel de gest discret.
Definiria el Mariano com el millor pare del món.
Estic despentinada
rcomes | 25 Març, 2008 19:15
L'Encarna Sant-Celoni escriptora i activista de la Valldigna, un dia, navegant per la Xarxa, va fer cap al meu bloc i, després de llegir els meus poemes, em va proposar que col·laborés en una antologia que vol ser un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona. A ella vull agrair-li des d'aquí la possibilitat de compartir pàgines amb
Abante, Antònia
Abelló, Montserrat
Aguilar-Amat, Anna
Albert, Caterina
Albert, Nora -Helena Alvarado-
Anfruns, Montserrat
Arderiu, Clementina
Ballester, Margarita
Bel, Joana
Brazales, Maite
Butxaca, Montserrat
Canela, Pilar
Cardona, Àngels
Cardona-Bosch, Fina
Cediel, Anna Maria
Chordà, Mari
Contijoch, Josefa
Delgado, Empar
Denís, Lluïsa
Dodas, Anna
Dolç, Isabel
Escrivà, Maria Josep
Fabregat, Rosa
Fullana, Maria
Garcia i Canet, Isabel
González, Marisol
Gorga, Gemma
Gregori, Àngels
Guasch, Carme
Ibars, Maria
Jaume, Quima
Leveroni, Rosa
Lliberós, Susanna
Lluch, Gemma
López i Granell, Laura
Manent, Montserrat
Marçal, Maria-Mercè
Martínez Bella, Consol
Martínez-Pastor, Esther
Masllorens, Martha
Massanet, Maria Antònia
Mezquita, Begonya
Miquel, Dolors
Montero, Anna
Mulet, Cinta
Mur, Mireia
Noguera, Laia
Oleart, Maria
Ortiz, Judit
Pascual, Teresa
Passola, Tònia
Pujol, Francesca
Ramis, Llúcia
Rovira, Carme
Salvà, Maria Antònia
Sánchez-Cutillas, Carmelina
Sant-Celoni, Encarna
Secall, Maria Victòria
Simon, Glòria
Tarrés, Irene
Toledo, Susanna
TX -Meritxell Cucurella-Jorba
Vayreda, Montserrat
Verger, Maria
Vidal-Conte, Mireia
Viñas, Cèlia
Xargay, Ester
Zabala, Júlia
Eròtiques i despentinades ha estat publicat per Arola i els drets d'autoria de la primera edició es cediran a l'associació de dones TAMAIA, dones contra la violència, de Barcelona. L'Encarna m'ha donat la possibilitat d'incloure-hi tres poemes de l'Atzar. Una abraçada des d'aquí.
Evito el temps i evito el verb
rcomes | 11 Febrer, 2008 19:06
l'espai, els dits, la veu, l'oxigen
que respiro en vertical.
Així estirada en paral·lel,
davant per davant, erectes els extrems,
retrobo el fil de l'argument,
la història que ens explica i ens manté
dintre del món.
S'atura el mot
i entra el sentit.
M'aboco al marge i em retinc.
I em poso sobre
teu per penetrar-te
i digerir, amb crits estranys i incontrolats,
la veritat d'aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.
Demà és un gran dia
rcomes | 31 Gener, 2008 19:25
L'impuls del desig
Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l'adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d'entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l'intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.
El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l'aparent manca d'esforç a l'hora d'escriure, com si es tractés d'una escriptura construïda des de les entranyes, d'un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l'existència.
No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l'emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l'art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L'enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l'artifici. No es tracta que l'art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l'ésser humà i de la vida, sinó d'una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d'entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l'autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.
Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d'aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l'obra. Per la raó que l'autora és paraula i només concep l'existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l'absència, és a dir l'encontre del mot adequat --aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria--, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d'una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s'ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l'invers i entendre que l'absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: "Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l'explicita." Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d'extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.
Gràcies, Òscar!
rcomes | 30 Desembre, 2007 18:17
ENTREVISTA A ROSA COMES
per Òscar Palazón
La teva feina et proporciona una visió privilegiada de la vida cultural tarragonina. Segons la teva experiència, quin n'és l'estat de salut actualment?
L'estat de salut crec que és bastant bo, però, des del meu punt de vista, no és l'òptim; en els darrers anys s'ha incrementat molt la dinàmica de la ciutat, s'ha cobert la programació d'activitats en tots els àmbits i s'han creat petites xarxes artístiques i culturals que mouen el subsòl. Però hi ha tres mancances molt importants que fins ara no s'han resolt: la falta d'equipaments culturals diria que és vergonyosa; no s'ha donat suport al desenvolupament de les indústries culturals ni s'ha impulsat el paper de les entitats, i no s'ha apostat prou per escoltar les necessitats reals dels habitants de la ciutat ni per treballar amb vista a fer créixer una ciutadania sensible.
El periodista Ferran Sáez va dir que hi ha blogs fets per "literats sense editor". Hi estàs d'acord?
Penso que una de les utilitats que pot tenir un bloc és aquesta, el fet de ser una plataforma d'edició. Però crec que aquest ús no explora totes les possibilitats que pot aportar. L'aparició del bloc a la Xarxa ha suposat, des del meu punt de vista, el naixement d'una nova forma literària, d'un gènere que en certa manera remet als dietaris, però que admet més llibertat en el format (hi admet so, imatge, diversitat en les reflexions, actualitat...). Aquells que utilitzem els blocs, per exemple, per publicar-hi textos propis, narratius o poètics (és el cas del que jo mantinc des de fa un temps, Poètiques), de fet els utilitzem com a plataformes de preedició o d'edició directament, però hem de ser conscients que tenen uns avantatges que un llibre en paper no té; el més important és el de poder rebre comentaris de lectors desconeguts i de saber, doncs, de primera mà, quin impacte provoquen els teus escrits més enllà del cercle d'amistats i coneguts, que acostumen a ser menys neutrals. De vegades sembla que un llibre editat en paper s'endinsi en la solitud d'un mar immens ple de vaixells perduts i aïllats entre si que emeten senyals i no reben resposta.
Imatges o paraules? Què és el primer que veus a l'hora d'escriure poesia?
Depèn del poema que escric. De vegades, el que primer se m'acut és una paraula o un vers, a partir dels quals he de construir tot el text. Però és cert que, en general, també en la vida quotidiana, funciono molt amb imatges i sovint els poemes neixen a partir d'una fotografia mental que prenc arran d'una emoció. Diria que, en realitat, el que primer veig és una emoció, les sensacions que em genera una vivència determinada.
Imatges i paraules. Quin criteri vau seguir per combinar-les al teu llibre?
El procés va ser en tots dos sentits. El lligam entre imatges i textos parteix, en aquest cas, d'una qüestió conceptual, d'una sensibilitat comuna entre el Xavier i jo, d'una mateixa manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú. Per això, la combinatòria va seguir un procés natural: vaig conèixer la seva fotografia, que per a mi és excel·lent, ell va conèixer la meva poesia i ens hi vam posar. En alguns casos, vaig escriure poemes que estan directament relacionats amb la imatge; en la majoria, però, la combinatòria va ser posterior, un cop teníem tot el material.
A 3: Atzar s'hi detecta una pugna entre la part visceral i la part cerebral de l'ésser humà. Pot ser la poesia una forma de posar-hi pau?
És exactament així. És una pugna, igualment, entre el llenguatge i l'emoció; el cervell i la carn; la narrativa i la veritat. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i del llenguatge i que ens permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions del cos són també indefinibles. La poesia pot ser un intent de transformació, d'alteració i de desordre lingüístic que ens pot permetre intuir la nostra part més visceral, on pot ser que es trobi la veritat de la vida.
Si el vent s'assembla a l'atzar, tal com dius en un vers, a què s'assembla la teva poesia?
No sé a què s'assembla realment, però m'agradaria molt que s'assemblés a una emoció, a aquell corrent elèctric indefinible que et passa pel cos quan vius determinades situacions.
I després de 3: Atzar?
Tinc ja un segon recull que, com aquest, vol mostrar una manera d'entendre el significat de l'existència. Reflexionant al voltant de l'atzar amb el Xavier, vam comentar que una segona fase podria ser el fet d'intentar parlar de la veritat. Mentre que en 3: Atzar l'eix numèric és l'u, el nombre que indica l'unicitat, l'irrepetibilitat, els poemes de 2: Veritat es basen en el mirall, en el nombre parell, en la idea que potser la veritat de la vida es troba en la suma dels elements i no pas en el fet irrepetible i imprevisible. És un segon volum que m'ha agradat molt escriure i que intentaré que no quedi inèdit.
Instantànies de l'atzar
rcomes | 16 Desembre, 2007 19:27
Moltes gràcies a tots i a totes per venir!
Començant la lectura amb el Rubén, el Toni i la Jaka...
La Jaka, el Toni i el Rubén en acció.
M. Teresa, encara que no hi poguessis ser, ja veus que la família Anguera Roig va quedar ben representada... Quins fills més guapos que tens! D'esquerra a dreta, l'Anna, la Montse, la Teresa, l'Albert i l'Alexis.
Amb el Trapezista, el meu mànager ;-)
Amb el Xulio, escriptor.
Amb la Cinta i el Jacme, dos amics i blocaires.
La Cecília i la Neus, amiga íntima i segona mare; al fons el Nani, d'una amabilitat inesgotable.
I el Xavi, que, a l'hora de fer fotos, té superpoders... Superpoderes..., de las galaxias...
L'atzar ja té llibre
rcomes | 01 Desembre, 2007 20:18
[Disseny del targetó: Xavier Argente] Avui em toca fer-me
promoció... :-)
I és que estic molt contenta, perquè Arola Editors
m'ha publicat el meu primer llibre de poemes, molts dels quals he anat afegint
en aquest bloc. Ha estat un procés divertit, meravellós, perquè
m'ha permès recuperar l'escriptura, però, sobretot, m'ha permès
recuperar una amistat molt intensa, la del Xavier. Les seves fotografies i els
meus poemes han encaixat en una inquietud comuna: la voluntat de definir l'atzar.
Espero que no paris mai de prendre imatges del present. El proper dia 14 de desembre, a les 20.30 h, a La Vaqueria (Tarragona),
farem la FESTA DE PRESENTACIÓ DE 3: ATZAR.
Abusant de la bona fe d'alguns amics, celebrarem la publicació del llibre
amb vi negre i fruits secs de terres exòtiques. Hi esteu tots convidats.
Us hi espero! I, encara que sigui una mica nyonyo, aprofito el post per fer una sèrie d'agraïments
personals a amics que s'han relacionat amb la publicació d'aquests poemes:
a l'Albert, que és el més preciós que m'ha brindat l'atzar;
als meus pares, per haver-se llegit tots els meus poemes des de joveneta, per
existir; a la Txus i a la Laura, perquè l'amistat amb elles no ha estat
fruit de l'atzar, sinó que ha estat dictada pel destí; a la Tàsia,
que sap treure, com jo, partit de la infelicitat i amb qui he passat les nits
més divertides de la meva vida (com t'enyoro); a la Cecília, per
totes les estones que ha estat amb el Xavier i amb mi i per ajudar-nos en la tria; a la Mariona, que ha
aguantat els meus recitals un munt de vegades; al Josep M., que m'ha fet passar
estones inoblidables durant molts anys; a l'Adam, al Bartomeu, al Jordi, al
Xavi Callau i al Poyatos, per ser tan creatius i pel seu interès a llegir-se
els textos; al Magí i al Xulio, pels consells literaris; al Carles Hac
Mor i a l'Ester Xargay, per la seva confiança; al Xavi Roca i al Nani,
pels seus gestos i les seves paraules. 3: Atzar és una proposta que forma part d'un
projecte més ampli iniciat per Xavier Argente i Rosa Comes l'any 2006,
amb l'objectiu de reflexionar, com tota obra artística, al voltant dels
eixos que determinen les vides dels éssers humans. El llibre està format per 21 poemes i 21 fotografies
que s'interrelacionen més a partir del fons que no pas de la forma. El
lligam entre imatges i textos parteix, en aquest volum, d'una qüestió
conceptual, d'una sensibilitat comuna entre els dos creadors, d'una mateixa
manera de comprendre la realitat i el fet creatiu. No es tracta, doncs, de buscar-hi
similituds de superfície, sinó més aviat d'entendre les
dues propostes com a sorgides d'un punt de vista comú. Els símbols numèrics i els elements lingüístics
tenen, en aquesta proposta, una importància especial i una simbologia
concreta. El nombre total d'obres que s'hi inclouen (21 en cada cas) és
el resultat de multiplicar set vegades el número tres i, per tant, doncs,
el resultat de jugar amb aquests dos imparells. En els poemes de Rosa Comes,
la representació numèrica s'imbrica amb la vida i amb les coses:
l'1 és la representació simbòlica i palpable de l'atzar
(un bidó estrafet), ja que el fet atzarós és en essència
aquell que no es repeteix mai i que, així doncs, no es pot provocar;
en aquest sentit, és igualment un punt final; però l'atzar
també es representa, d'una banda, en el 5 (la paraula es compon de cinc
lletres) i sobretot en el 7, ja que es pot intentar definir a partir del conceptes
d'orgasme i de present, mots que contenen set lletres. L'orgasme
és l'únic moment en què s'aconsegueix la consciència
del present, i el present és, essencialment, el moment deslligat i únic. La reflexió sobre l'atzar, el fet d'intentar entendre
què és, porta implícit, com es pot veure, l'intent de definició
del concepte a partir del llenguatge i de la lletra. La constatació que
aquesta definició de l'atzar (fugisser i descontrolat) no és possible
i que la paraula no té la capacitat d'explicar-lo fa que es busquin,
des del punt de vista poètic, altres maneres d'apropar-s'hi. La paraula
es manifesta com una xarxa, com un plànol de rectes racional que intenta
posar ordre a la realitat sense èxit; de la mateixa manera, la vida,
entesa com una successió asmàtica de moments atzarosos que la
determinen profundament, simplement té un sentit a partir de la narrativa
en què intentem emmarcar-la per tal de no perdre'ns. Els poemes de Rosa Comes, doncs, reflexionen sobre la impossibilitat
de definir l'atzar a partir del material de què ells mateixos estan fets
(la paraula) i malden per acostar-s'hi amb la deconstrucció del mot (la
grafia) i l'alteració de l'ordre, així com amb el desig de fer
que vers i carn siguin una única realitat, de convertir la lletra en
una cosa. Els poemes es tornen conscients de la pròpia força i
de la pròpia limitació: el poder de perfer la realitat amb la
paraula (de crear-la i fer que s'esdevingui), però alhora l'aparició
de l'engany que això suposa. El cos, la pell, la carn, són aquelles
superfícies esfèriques que s'escapen de la raó i que ens
permeten assolir la consciència del present i de l'atzar; les sensacions
del cos són també inexplicables. Pel que fa a les imatges de Xavier Argente, en les obres que
ens hi inclou es pot distingir un doble marc, dos límits diferenciats:
el marc que s'imposa físicament i el que es projecta cap a la perifèria,
el que es defineix en allò que és present i el que ho fa en allò
que és absent. A partir de la geometria, del desdibuixament de la mirada
del fotògraf o del moviment que mostren els elements que s'enquadren,
sempre ens remet fora del marc físic de la fotografia, de manera que
la consciència de tota la realitat que queda en la perifèria del
marc estricte de la imatge ens fa entendre les regles del joc: ens increpa perquè
desconfiem del límit físic. El fotògraf obre, així,
un dubte en el marc subjectiu (el que ell ha creat) com a instaurador de veritat
i, per tant, obre un dubte en la mirada mateixa, és a dir, en el mitjà
que ens permet articular el món: el llenguatge. D'altra banda, el procés creador de Xavier Argente es
basa en certa manera en l'atzar: el fotògraf treballa prenent les imatges
sense estructurar el pla prèviament. El seu procés de treball
és similar al de la construcció poètica; ell creu que hi
ha coses que només passen dins i per a la càmera i, més
proper a la manera d'entendre de Plossu que a la de Cartier-Bresson, es planta
al mig del carrer, amb el filtre a l'ull, esperant, pacient, que se li aparegui
no pas el fet decisiu, sinó el fet atzarós, la relació
casual entre objectes, convençut que l'enquadrament (no un enquadrament
determinat i perfecte) és, com el llenguatge, un constructe constitutiu
de la realitat. La seva tècnica, doncs, és l'antibodegó,
l'antidisposició, perquè els fets, per atzar, ja li ofereixen
les respostes. La seva mirada no modifica la realitat per acoblar-la a la seva
reflexió, sinó que crea el seu món veritable a partir d'una
lectura de la imatge que se li ofereix, de la relació dels objectes que
concideixen dins del marc. Com en el cas dels poemes, tant la seva tècnica
com la reflexió de fons que proposa, és deutora de l'atzar.
rcomes | 18 Setembre, 2007 17:46 Sóc just
a l'angle del desig. rcomes | 05 Setembre, 2007 16:36 rcomes | 04 Setembre, 2007 19:43 I veig objectes
que has inscrit rcomes | 15 Agost, 2007 18:18 rcomes | 24 Febrer, 2007 10:39 rcomes | 23 Gener, 2007 22:12 rcomes | 18 Gener, 2007 21:03 rcomes | 16 Gener, 2007 23:10
Què és 3: atzar
Caic
si em giro cap a tu i et miro els ulls
de l'infinit, si se't concentren en la mà
que ara t'apropes cap al llavi amb lentitud.
Desequilibri del meu gest,
convulsionat pel teu retall,
alliberat dintre del marc dels teus cabells,
el pit, el braç, el sexe en destensió,
les cames doblegades sota el sol,
els peus al ferro del balcó.
Desequilibri quan m'aboco dins del buit
del teu perfil que ara es desfà,
si deixes l'horitzó i em converteixo
en l'altra banda del mirall.
Caic.
Addicta al mot
Addicta al mot, he volgut beure't la vocal,
obsedir-me amb el teu gest.
I tu has respost amb els teus dits,
agenollat sota els meus llavis dilatats,
sotmès a l'oli del desfici més extrem.
I he cridat el meu deliri sense fre,
he escrit, amb llet de les entranyes, la paret.
M'he desbocat en els teus ulls,
m'he escorregut en el silenci dels teus mots.
Em retrobo aquí en el vers
el meu mar, el meu llit,
ara que ets lluny per uns moments.
Em retrobo en el paper,
torno a ser per uns moments
tot allò que he descobert:
un dit que es mulla en el plaer
de la inquietud i de l'atzar;
la lletra indefinida del desig,
la calma d'un futur indesxifrat,
la tria oberta dels camins per concretar.
dins del meu mot, l'encenedor,
les sabates decidides a instal·lar-se
al meu espai, el gest d'uns ulls il·limitats
que desfan les meves conviccions.
M'admiro de la pell i de la mà.
M'adono dels contraris del meu joc.
Escriure i viure; em contradic.
Sobredosi
i és per tu que tinc aquest perfil,
aquesta mà que se m'enceta
mentre canvio els llençols blancs,
mentre et retinc dintre dels plecs,
la teva olor, els mots incontinguts,
la precaució oblidada pel meu gest.
Em saps el deliri del cos
i et sento a prop, els teus cabells,
els dits que s'entretenen al mugró,
la febre d'una pell que no té extrems.
I ara sóc, tota sencera,
recinte de tendresa i de plaer.
No et sé comptar, t'he de cridar
sense sentit, sense saber què estic dient,
com una addicta a aquest desfici abarrocat,
conscient que dins les venes duc
la sobredosi dels teus ulls.
Mis días
Distrec el temps
o bé inventar-te; amb la segona
et faig visible en el paper, atzar.
Altrament l'absurd s'instal·la
dins d'aquest món de l'aparença,
dins l'equació on falsament avança tot,
els dies, les hores, les ments.
Amb l'altra lletra, tot i això,
sembla que puc distreure el temps
de la quadrícula i veure'm així,
per un moment, tibada i tensa dintre teu,
lliurada, oberta, com una molla
en rebel·lia del teu llit, en concordança
amb el present, tocant l'esfera del teu cos,
orgasme tàctil, plaers als porus de la pell.
La xarxa ho diu i aconsegueix, amb tot,
perfer puntets, petites pauses,
moure els tres dits sobre el teclat i aventurar-se.
Fa dies que et sé només així
i el mot provoca i dicta uns actes
succedanis. El punt final no se'ns imposa.
Avui he pensat
a l'atzar. He pensat que el vent
s'assembla al teu cos. He pensat que, quan ve,
escampa la lletra, dissol aquesta estranya
narració que ens ordena. Que arrodoneix
els contorns i descompon el cervell.
Que rebota en la suma, que es filtra
entre els dits, que revolta els llençols,
que ens despulla del mot repetit i elimina les comes.
Que també és guió, el signe que força
i estira la frase, que és la imperdible afegida,
l'entesa de robes diverses,
un abric a la pell. I he pensat,
així, de sobte, que potser el vent
i el discurs no són antagònics,
que la cerca ha acabat i es conclou
ara i aquí: que l'atzar és rectangle
i parella, suma i sentit,
que ell és, en fi, el verb de la història
i dels cossos, i que és la unitat del constructe falaç
que he combatut, amb la mà, fins al dia d'avui.
Eriçó
Sóc l'eriçó a punt de créixer en erecció,
a cada mot, a cada lletra que m'escrius.
Ets narrativa, i jo també,
i, malgrat que sé l'engany d'aquesta xarxa,
vull projectar la realitat,
veure'm al llit, al teu costat,
amb la mirada horitzontal i emmarcada,
deslliurats, per fi, de la grafia que ens emprenya,
units en el discurs exacte del desig.
No et vull així, no. Et vull aquí, ara,
en el diàleg construït fora dels plànols:
la metàfora d'un dit que juga i entra
en la geniva, els mugrons ben esmolats
per la saliva i la dent tendra,
la contenció infinita davant l'anunci de l'orgasme,
el gest sincer a les clivelles del mentó
i als plecs en humitat i intimitat salada.
T'odio i et vull fora del text.
I m'erigeixo en un monòleg contradit
cada vegada que intervens en l'alfabet,
quan, amb els mots, tenses les pues
del meu cos, anàrquic i estrident.
Menú
Cerca
Calendari
| « | Agost 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Recentment
Categories
Links
Arxius
- Juny 2008 [1]
- Març 2008 [1]
- Febrer 2008 [1]
- Gener 2008 [1]
- Desembre 2007 [3]
- Setembre 2007 [3]
- Agost 2007 [1]
- Febrer 2007 [1]
- Gener 2007 [5]
- Desembre 2006 [9]
- Novembre 2006 [9]
- Setembre 2006 [2]
- Juliol 2006 [7]
- Juny 2006 [7]
- Maig 2006 [3]
- Març 2006 [5]
- Febrer 2006 [7]
- Gener 2006 [2]
Subscripció
