Reus, política i República

Més enllà de les persones, les dues qüestions cabdals que els militants d’ERC haurem de decidir el proper dia 7 de juny són el model de partit i el full de ruta d’ací al 2014.

El model de partit té  una major transcendència  que el full de ruta. Mentre que el primer depèn únicament de nosaltres, el full de ruta, per molt ben traçat  que estigui, depèn de moltíssims factors externs i canviants. Un full de ruta fantàstic s’encallarà sempre si el model de partit no respon a les seves necessitats polítiques.

En aquest sentit l’única proposta que avança en situar a ERC com a partit d’electors, modern, descentralitzat i participatiu és la de Benach i Niubó. 

I és que el model de partit que decidim farà possible o impedirà que ERC esdevingui, pels militants i per la ciutadania en general,  una eina  al servei dels nostres objectius polítics i de l'interès general.

En aquest sentit voldria destacar les següents propostes d’ERC FUTUR:

• Superar la distància entre partit, electorat i societat. Establir mecanismes de participació de l’electorat en l’elecció dels candidats electorals. Organitzar i definir el sistema de primàries.

 En definitiva, acabar amb la pràctica de l’actual aparell, més propensa al sectarisme que a l’obertura del partit als electors,  i triar les persones pels seus mèrits i no per les seves fidelitats.

A part de la necessitat d’implementar aquesta nova estratègia orgànica i organitzativa, ERC cal que es percebi útil pels seus militants, ja sigui aconseguint descomptes per  la compra de llibres o per la contractació d’assegurances, com en qualsevol d’altra iniciativa encaminada a generar valor pels afiliats, la qual cosa ens permetrà  reconvertir els Casals en espais de trobada i de debat de la militància i els electors.

Per últim trobo una excel·lent idea la creació d’un servei  d’atenció i assessorament 24 hores per a representants d’ERC a les institucions,  i en una segona fase per a tota la militància. Això farà que  la nostra presència a les institucions sigui més rigorosa, eficaç i eficient.

Carles Herrera

Reus, 20 de maig de 2008

 Jo deuria tenir uns catorze anys  i recordo que  quan el dictador, per referir-se a l’enemic de l’Espanya nacional i catòlica, utilitzava el terme “conspiración  juedo-masónica-comunista”,  jo volia ser, per aquest ordre, primer maçó, - aquell rotllo de les lògies, els grans mestres i la fraternitat universal resultaven molt atractius per un adolescent- , segon comunista, - si els maçons em resultaven interessants, els comunistes representaven un valor afegit d’heroïcitat que m’entusiasmava -, i en darrer terme m’hagués fet jueu.

Finalment, dos anys més tard i cansat   de que cap maçó se m’acostés per convidar-me a una cerimònia iniciàtica, faig fer-me comunista.  Em van convidar abans a una reunió de la cèl·lula de l’institut,  que a assistir a  la Gran Lògia de Barcelona. Vet ho aquí.

En aquells moments, els jueus, per la visió que m’havia creat arran de les explicacions del meu pare sobre l’holocaust, els veia mesells  i resignats a la seva sort. – Com no s’havien resistit als nazis com ho havien fet els “heroics soviètics al setge de Leningrad”? – Per què aquella  resignació  en els camps d’extermini, renunciant a morir lluitant, en comptes d’esperar en fila l’arribada a la cambra de gas ?

Des de la primera meitat dels setanta, i fins ben entrats els vuitanta, vaig considerar l’Estat d’Israel com una mena de model de socialisme real - amb les experiències dels kibbutz- , i una romàntica manera del resistir d’un poble.

Per dir-ho d’una manera planera i entenedora: les meves simpaties per l’estat d’Israel anaven parelles amb les que sentia, en aquells moments, per ETA. Però va arribar un moment en que ambdós van passar de les legítimes execucions dels seus enemics a l’assassinat de la bona gent, a Palestina els uns, a Euskadi, a Espanya i a Catalunya, els altres.

Amb ETA, el  detonant del  meu rebuig  definitiu, va ser el  brutal assassinat d’un enginyer que treballava a la central nuclear de Lemoniz i que es deia José María Ryan. Corria l’any 1982. Respecte a Israel, la meva repulsa per  la salvatge repressió del poble palestí, comença també l’any 1982 amb la invasió del Líban – amb les matances de Sabra i Chatila – i es fa definitivament patent amb  les extremes  brutalitats  israelianes a la Franja de Gaza que van justificar, de manera sobrada, l’anomenada “primera intifada”.

El sionisme, en el  període 1970-1987 representava, per alguns,  un mirall per la lluita per l’alliberament de Catalunya. Diverses personalitats del catalanisme polític, de dretes i d’esquerres, s’hi sentien identificats. Més enllà d’aquest any, penso que els que encara simpatitzen i defensen amb vehemència les constants vulneracions dels drets humans de l’Estat  d’Israel, estan en el seu dret de fer-ho, però ideològicament representen un grup molt allunyat de l’esquerra. La disculpa de tantes  atrocitats  comeses contra la població palestina indefensa, coincideix amb el pensament del liberalisme extrem “neocon”. Jiménez Losantos i Cesar Vidal – dos dels seus màxims exponents periodístics a Espanya- ho fan constantment des de la COPE.

L’esquerra catalanista no pot donar cobertura ni disculpar totes aquestes conductes contràries als ideals de la llibertat, ni els principis republicans poden ser utilitzats per emparar un règim que tortura i oprimeix.

Com cantava en Lluís Llach l’any 1988:

El teu nom una rosa, el teu nom Palestina.
El teu nom un bell estel a l'Orient.
El teu nom esperança. el teu nom una espina,
el teu nom mirall precís que ens reflecteix.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t'arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Quan et nafren els braços, l'odi esdevé feixisme
colpejats pels qui escarneixen llur passat.
Seran les teves ales, d'un vol que veuràs lliure
si s'allunya la venjança del teu cor.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.

Carles Herrera

Reus 27 d’abril de 2008

Un cop s’hagi fet el recompte dels vots del militants d’ERC el proper  dia 7 de juny, i guanyi qui guanyi, s’obre una setmana de pactes abans del Congrés Nacional dels dies 14 i 15.

 Si bé ja tindrem president i secretari general del partit, caldrà aleshores escollir, per sufragi directe, segons l’article 31 dels Estatuts, primer  els vicesecretaris generals (que són el de Coordinació Interna i Acció Electoral,  i el d’Acció Política) i després, a proposta d’aquests, els responsables de les dotze secretaries que conformaran la nova Executiva Nacional.

 Tots aquests càrrecs, juntament amb el nous president i secretari general (i els presidents regionals que s’han d’escollir a cada territori) formaran la nova direcció del partit.

 Ara bé, per mandat estatutari, tots ells hauran de ser escollits per majoria absoluta dels presents al Congrés.

 Aquesta circumstància resultarà clau, ja que molt difícilment cap de les quatre candidatures que es presentaran a la presidència i la secretaria general obtindrà el dia 7, per si sola, una majoria suficient per obtenir la confiança suficient de la militància per conformar la nova Executiva.

 Això es bo,  ja que obliga a que la futura direcció tingui un caire més plural i surti reforçada la cohesió interna. El més normal seria que, per afinitats estratègiques, els dos tiquets electorals que es presumeixen, a priori,  majoritaris (Benach – Niubó  i Puigcercós – Ridao) puguin arribar a pactar els noms de la propera executiva, encara que, si els altres dos arriben per separat a un percentatge superior al 15 per cent, jo no veuria malament  procurar un acord més ampli que inclogués algun dels seus representants.

 La setmana del 7 al 14 de juny, doncs,  promet ser intensa i encara som a temps de demostrar a la ciutadania que Esquerra Republicana de Catalunya és un partit unit amb diferents sensibilitats, però sense cap mena de dubtes, el més democràtic de l’arc polític del nostre país en l’elecció dels seus càrrecs.

Carles Herrera

Reus, 15 d'abril de 2008 

En els darrers quatre  anys hem assistit estupefactes a que, mentre d’una banda el nostre electorat esperava la simplificació programàtica sota un mínim denominador comú, cosa que hagués possibilitat el manteniment o l’increment de vots cap a ERC;  de l’altre,  una minoria de la militància afectada per la síndrome del militant miop, per diversos factors, ha reivindicat  una major concreció i delimitació ideològiques i un retorn a llenguatges i actituds polítiques més pròpies de situacions d’oposició resistencial que no de partit d’electors i de govern.

Mentre que havíem de focalitzar la totalitat de les nostres energies per intentar  aglutinar el màxim número d’electors possible sota un mínim denominador comú, ens hem vist obligats,  pel nostre particular sistema assembleari, a apaivagar tensions internes amb el consegüent desgast tant intern com extern acompanyat d’una creixent  desorientació i desconfiança dels nostres  electors potencials. 

Però la síndrome de la miopia no s’acaba aquí. Almenys  dues de les candidatures que es presenten a les properes primàries creuen que convertint-nos de nou en un partit ideològic, els èxits estan assegurats i que el fracassos de les eleccions del  27 de maig de 2007 i del 9 de març d’enguany  rauen, entre d’altres ,  en l’escàs accent independentista de la direcció del partit. 

En tota l’historia de la ciència política no hi ha constància d’un partit polític que avanci electoralment   desprès de passar d’un partit d’electors a un partit ideològic. Tot al contrari. 

Carles Herrera

Reus, 8 d’abril de 2008  

Intentaré en aquest post explicar quines són, segons el meu criteri, les causes del descens de vots d’ERC des de 2004 al 2008, basades bàsicament en les característiques orgàniques i organitzatives del nostre partit  en relació amb els fets polítics viscuts en aquests quatre anys.

L’any 2003 ERC fa un gir estratègic fonamental, donant les primeres passes  per passar de ser un partit ideològic a ser un partit d’electors (partit catch-all) , intentant aglutinar el màxim número d’electors possible sota un mínim denominador comú, el més reduït possible, per tal de ser capaç d’incloure'n  al major nombre.

A les eleccions del 2003 (municipals el maig  i del Parlament de Catalunya el novembre) i a les espanyoles del 2004, aquest mínim denominador comú  aglutinador de fins a 650.000 votants  és  un nou model de catalanisme  post Pujol  i el sentiment anti-PP.  L’independentisme no forma part d’aquest mínim denominador comú, ja que són molts els votants d’aquelles eleccions que no es  consideren exclusivament  independentistes.

Esquerra executa una  estratègia partidista de portes obertes en la qual, es pretén atraure al màxim número d’electors possible, més enllà inclús d’aquells que objectivament composen la base ideològica del partit. I aquesta estratègia de transició des d’un  partit de les idees  fins a un  partits dels electors  esdevé un èxit rotund.

Ara bé, en tot sistema de partits cal diferenciar dos tipus d’interessos diferents, els dels militants i el dels electors, i el caràcter assembleari d’ERC ha propiciat durant el període 2004-2008 la regressió, es a dir, a un lent retorn d’ERC a convertir-se de nou en un partit ideològic.

Durant el període de negociació estatutària amb Madrid, s’experimenta un primer divorci entre els interessos dels militants i els interessos dels electors, ja que aquests, que són conscients de l’important paper d’ERC en tot el procés, no entenen que es demani el vot en contra, igual que com ho fa el PP, si representa un avenç respecte a l’Estatut de 1979.

Aquest assemblearisme,   en el que els militants poden fixar el rumb polític a la direcció, prioritzant les seves preferències ideològiques, de manera totalment legítima,  en detriment de les del conjunt d’electors, ja siguin reals o potencials,  provoca un posicionament de  grup de caràcter excloent que rebutja els elements diferents  o discrepants i  un efecte endogàmic de cerca de la  puresa ideològica, oblidant-se dels veritables interessos dels votants.

De tant en tant es senten comentaris  consistents a considerar que els càrrecs públics d’Esquerra Republicana de Catalunya són diferents dels demés. Una mena de corrent “espardenyaire” que critica, en públic, els sous, els cotxes oficials i els despatxos que utilitzen els polítics independentistes.

Dels sous dels polítics, en general, ja en parlaré en un proper post. Vagi per endavant, però, que considero que són immoralment baixos, per regla general,  si deixem de banda  algunes excepcions en l’àmbit del món local.

Ahir mateix,  el pamflet digital e-notícies  donava la “primícia” que el vicepresident del Govern de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira no feia cua quan, amb el seu vehicle oficial, circulava pel voral de la C-32 en direcció a Barcelona.

Fa poc, comentaven el mateix del president del Parlament.

- Com és que sols és “noticia” un fet com aquest quan es tracta d’un polític independentista, quan en realitat es tracta d’un protocol dels Mossos, que s’aplica per igual a tota la classe política, amb la finalitat d’evitar situacions de perill?

- Com és que no és “noticia” quan són en Joan Saura o la Carme Chacón  els que van dins del cotxe oficial i escoltats per la nostra policia?

- Com es que mai s’havia comentat aquesta circumstància quan governava Convergència i Unió?

Sembla com si, pel fet de ser republicans i independentistes, ens estigués  vedat tot allò que comporta el fet de governar. Així, mentre la resta de partits, quan estan al poder, governen, dels d’Esquerra Republicana es diu que estan aferrats a la “poltrona”.

Sovint ho diu gent aliena al partit, bàsicament l’oposició convergent. Comentaris ressentits i interessats d’aquells als qui els sap greu que no governin els seus.  Però algunes  vegades, sense cap mena de  pudor, algú  del propi entorn,  portat d’aquesta mena de purisme equivocat, s’esvera tot criticant  fets com aquest. En realitat penso que es tracta d’una barreja de fals purisme i fins i tot, en alguns casos,  d’una certa intencionalitat desqualificadora en el pla personal. No m’entra al cap que pugui haver-hi algú  tant capsigrany.

Esquerra és un partit de govern i, agradi més o menys, governar comporta vehicles oficials, protocol, assessors i  despatxos oficials. És el que hi ha. Aquí i a la Xina Popular.

Carles Herrera

Reus, 28 de març de 2008

Els resultats electorals d’ERC el passat 9 de març han estat el detonant que ha acabat per fer explotar l’olla dels que militem a l’independentisme democràtic i d’esquerres i han servit, també, per avançar la data del proper Congrés Nacional en el que haurem d’escollir els propers president i secretari general   del partit, així com el que ha de ser el proper cap de llista a les següents eleccions al Parlament de Catalunya (que no necessàriament han de ser al 2010).

Dels resultats electorals no en parlaré. Ja s’ha dit tot del bipartidisme, del vot útil, de la uniformitat territorial de la pèrdua  de vots d’Esquerra i d’una campanya poc (molt poc) encisadora.

Hem quedo amb dues dades que hem semblen les més essencials i que, si bé han estat comentades, no ho han estat tant com crec que mereixien. La primera, que el votant independentista s’ha quedat a casa. Les candidatures independentistes alienes a ERC han aconseguit un 0,18 % dels vots, concretament 6.579.  La segona, que la participació ha estat molt més alta que el que es podia preveure, un 71,19 %, i que en gran part cal reconèixer el mèrit del PSC i la seva campanya.

Ara, doncs, anem cap el Congrés i a les primàries per determinar el nostre proper cap de llista, el nostre candidat a la presidència de la Generalitat.

Esquerra és l’únic partit en el que els seus militants escolliran d’entre varies persones al seu candidat. D’això ens en hem de felicitar i sentir-nos-en orgullosos, però alhora, les preses poden desvirtuar políticament  aquestes primàries. M’explico. Atès que les votacions i el Congrés seran el mes de juny, no existeix la possibilitat material de que es produeixin noves afiliacions amb dret a vot, ja que fins transcorreguts tres mesos els nous militants no tenen aquest dret. Una de les virtuts d’aquesta manera d’escollir el candidat és l’augment d’afiliacions que provoquen aquests processos. No cal fixar-se sols en el que succeeix al Partit Demòcrata nord-americà. A les primàries per la presidència de República francesa, el PS francès va sumar més de 50.000 militants nous.

Guanyi qui guanyi, cal que des de l’endemà de les votacions s’enforteixi la cohesió interna del partit, que el candidat i els nous secretari general i president  formin  equip i que qui perdi, sense renunciar al seu posicionament i als seus criteris,  sumi les seves forces, de manera incondicional, a la nova direcció del partit, per fer-lo gran i que sigui de nou el partit útil pels independentistes.

Cal sobretot, que d’avui al mes de juny, els candidats puguin expressar-se amb absoluta llibertat, sense utilitzar desqualificacions personals, que les seves propostes arribin a tota la militància i que  aquesta, participi de manera molt activa en tot aquest procés. No s’entendrien unes primàries sense una participació de com a mínim el 90 per cent dels i les militants independentistes.

En aquest sentit, els militants  que com jo vam entrar a Esquerra en el període 2002-2004, som determinants en els resultats, i ens hi juguem massa: que la independència continuï  sent un somni o que un partit fort i liderat democràticament ens hi acosti el 2014.

 Carles Herrera

Reus, 19 de març de 2008

Ahir, tant Artur Mas com Pere Macías, van anunciar  que si CiU “és necessària pel PSOE a Madrid” això significarà l’inici de  la fi de l’actual govern de Catalunya. I posteriorment van clarificar, encara més el seu xantatge: “Si no governem a Catalunya (com a força més votada)  no donarem el nostre suport per tal  que Zapatero torni a la Moncloa.”

 D’aquesta posició en podem treure les següents conclusions:

a)     L’únic que pretén CiU en aquestes eleccions és “ser necessària” per tal que els seus escons i els del PSOE, sumats, facilitin la investidura de Zapatero.

 Reconec que això ha de resultar un gripau difícil d’empassar per tots els votants catalanistes de CiU, desprès d’haver tractat d’empestats i traïdors a aquells que varem fer president de la Generalitat a un “xarnego” del PSC.

b)     Si  el PSOE necessita els vots de CiU per governar a Espanya, exigiran que el president Montilla dissolgui el govern a Catalunya i formi una nova majoria parlamentària de CiU i PSC amb Mas de president.

 
Des d’un punt de vista de Dret Públic de Catalunya l’assumpte és de difícil plantejament ja que el president de la Generalitat, d’acord amb l’article 67.7 de l’Estatut cessa per:

·        renovació del Parlament a conseqüència d’unes eleccions,

·        per aprovació d’una moció de censura o denegació d’una qüestió de confiança,

·        per defunció,

·        per dimissió,

·        per incapacitat permanent, física o mental, reconeguda pel Parlament, que l’inhabiliti per a l’exercici del càrrec,

·        i per condemna penal ferma que comporti la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics.

 La primera opció no crec que la desitgin  ja que existiria el risc seriós de perdre les eleccions i llavors si que serien la riota.  L’única opció seria la moció de censura, que  resultaria però força còmica. Imagineu- vos a Mas presentant una moció contra el govern i guanyant-la amb els vots de CiU i del PSC.  La resta d’opcions  no generen la possibilitat de noves majories o de canvi de coalició.   

c)      Si això no és fa d’aquesta manera, com ells volen, tant els hi fa que el nou inquilí de la Moncloa sigui en Rajoy i el govern sigui del PP. No aclareixen si, en aquest cas, seria amb els seus vots o senzillament s’abstindrien.

 
Atenció doncs votants catalanistes de CiU,  aquest és el vergonyós  full de ruta d’en Duran i d’en Mas. 

Si voteu CiU esteu fent  president a  Rajoy ja que:

 
1: Si guanya el PSOE, com que no es podrà canviar el govern de Catalunya, afavoriran, per activa o per passiva, que governi el Partit Popular.

2: Si el PP és la llista més votada, aplicaran “la paradoxa d’en Mas” i deixaran que governin.

Carles Herrera

Reus 15 de febrer de 2008

Lluís Aragonès, candidat d’ERC per la demarcació de Tarragona a les properes eleccions espanyoles al Congrés dels Diputats, ha estat el primer dels candidats del Camp de Tarragona en penjar al you tube algunes de les seves intervencions parlamentàries com a senador en la darrera legislatura.

Us recomano que la visiteu, i d’aquesta manera fer-vos una idea de la seva tasca com a senador del nostre territori.

Us en deixo una prova.

Carles Herrera

Reus, 10 de febrer de 2008 

Abans d’arribar al “Super Tuesday” (superdimarts) del proper 5 de febrer ja han caigut dos candidats, un per cada partit. Si bé el demòcrata John Edwards no era  favorit  entre els seus per ser escollit candidat a la presidència, en el cas del república Rudolph Giuliani, abans de començar les primàries de Iowa, era el més ben posicionat,  entre la resta de candidats conservadors, a la cursa final per la presidència el proper mes de novembre.

Cal fer dues reflexions al voltant de l’actual situació, tot esperant el 5 de febrer. Primerament com és possible que  Giuliani i els seus assessors hagin  pogut cometre un error estratègic tant monumental en no presentar-se a les primàries de Iowa i New Hampshire tot esperant les de Florida i el superdimarts, deixant en safata de plata la victòria a John McCain, que ja venia rodat. I en segon lloc si Edwards cedirà els seus delegats a Hillary Clinton o a Barack Obama i si això anirà acompanyat de la seva candidatura a la vicepresidència amb una o amb l’altre (com ja va fer amb Kerry l’any 2004).

Respecte al desastre de primàries de  Giuliani, resulta un exemple clar de com el seu menyspreu respecte als altres candidats conservadors i el fet d’anar de sobrat, l’ha portat a treure un lamentable 15 % a l’estat de Florida. Triar aquest estat com a debut tampoc s’acaba d’entendre, tenint en compte que, juntament amb Texas, Florida és l’estat on els republicans són més conservadors i que tant en les presidencials del 2000 i del 2004 Bush va arrasar.

Pel que fa a Edwards crec que acabarà donant suport a Obama, per tal d’anar de candidat a la vicepresidència, encara que no es pot descartar que el clan Clinton intenti avançar-se a la jugada.

Entre certs analistes americans, però, es comença a comentar que el tiquet demòcrata per novembre serà Obama-Clinton  o bé Clinton-Obama, segons quin sigui el resultat del 5 de febrer.

De moment, el millor de les primàries és el discurs de Barack Obama desprès de guanyar a l’estat de Iowa. Us el transcric per que en gaudiu.

“Gràcies, Iowa. Van dir que aquest dia no arribaria mai. Van dir que les nostres expectatives eren massa elevades. Van dir que aquest país estava massa dividit, massa desil·lusionat per unir-se al voltant d’un propòsit comú.

         No obstant això, en aquesta nit de gener – en aquest moment definitori de la història-, heu fet allò que els cínics deien que no podríem fer. Allò que l’estat de Nou Hampshire pot fer d’aquí a cinc dies. Allò que Estats Units pot fer en aquest Any Nou de 2008.

         En cues que s’han estès al voltant de les escoles i de les esglésies, en petites i grans ciutats, heu vingut com a demòcrates, republicans i independents per alçar-vos i dir que som un únic país, que som un poble i que ha arribat el nostre moment del canvi. 

         Heu dit que ha arribat l’hora de superar l’amargura, la mesquinesa i la ràbia que ha consumit Washington; d’acabar amb l’estratègia política basada en la divisió i d’optar per una altra basada en la adició; de construir una coalició pel canvi que s’estengui pels estats republicans i demòcrates. Perquè així vencerem al novembre, i així ens enfrontarem per fi als desafiaments que tenim com a país.

         Escollim l’esperança en comptes de la por. Escollim la unitat en comptes de la divisió, i escollim també enviar un poderós missatge de que el canvi està arribant a Estats Units.

         Heu dit que ha arribat el moment de comunicar als lobbistes, que creuen que els seus diners i la seva influència parlen més alt que les nostres veus, que no són ells els amos del nostre govern, que som nosaltres; i que estem aquí per aconseguir-lo de nou.

         Ha arribat el moment d’un president que sigui honrat amb les opcions i els desafiaments a que ens enfrontem; que us escolti i aprengui de vosaltres inclús quan estiguem en desacord; que no només us digui allò que voleu sentir, sinó allò que heu de saber. I, a Nou Hampshire, si em doneu la mateixa oportunitat que a Iowa aquesta nit, jo seré aquest president dels Estats Units.

         Gràcies.

         Seré un president que farà per fi assequible i disponible l’assistència sanitària per tots els americans, de la mateixa manera que vaig ampliar l’assistència sanitària a Illinois, unint a demòcrates i republicans per fer aquesta feina.

         Seré un president que posarà fi a les amnisties fiscals per les companyies que traslladin els nostres llocs de treball a l’estranger i crearé una reducció fiscal dirigida a la classe mitjana que vagi a parar a les butxaques dels treballadors dels Estats Units, que la mereixen.

         Seré un president que aprofitarà l’enginy dels agricultors, científics i empresaris per alliberar aquest país de la tirania del petroli d’una vegada per totes.

         I seré un president que posarà fi a la guerra d’Irak i portarà els soldats a casa; que restaurarà la nostra posició moral; que sabrà que l’11-S no és una forma d’obtenir vots a través de la por, sinó un desafiament que haurà d’unir els Estats Units i al món contra les amenaces comunes del segle XXI: les amenaces comuns del terrorisme i les armes nuclears, el canvi climàtic i la pobresa, el genocidi i la malaltia.

         Aquesta nit ens trobem una mica més a prop d’aquesta visió d’Estats Units gràcies al que heu fet aquí, a Iowa. I per això vull agrair d’una manera especial als organitzadors i als caps del districte, als voluntaris i al personal que ha fet tot això possible.

         I ja que estic a l’apartat d’agraïments, per mi té molt sentit donar les gràcies a l’amor de la meva vida, la roca de la família Obama, la col·laboradora més propera al llarg de la campanya, un aplaudiment per a Michelle Obama.

Sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè creieu profundament en la més americana de les idees: que, davant l’impossible, les persones que estimen aquest país poden canviar-lo.

         Això ho sé. Ho sé perquè, encara que estic aquí aquesta nit, mai oblidaré que vaig començar als carrers de Chicago això que molts de vosaltres heu fet per aquesta campanya i per totes les campanyes aquí a Iowa: organitzar, treballar i lluitar per que les vides de les persones siguin una mica millors.

         Sé com n’és de dur. I que el somni és escàs, la paga petita i el sacrifici gran. Hi ha dies de desil·lusió, però a vegades, només a vegades, hi ha nits com aquesta, una nit que, d’aquí a uns anys, quan haguem fet els canvis en els quals creiem, quan més famílies puguin permetre’s acudir a un metge, quan els nostres fills (quan Malia, Sasha i els vostres fills) heretin un planeta una mica més net i segur, quan el món percebi a Estats Units d’una manera diferent i Estats Units es vegi a si mateix com un país menys dividit i més unit, llavors serem capaços de mirar orgullosos enrere i dir que va ser en aquest moment quan va començar tot.

         Aquest fou el moment que allò improbable va copejar allò que Washington sempre havia considerat inevitable.

         Aquest fou el moment en que vau trencar les barreres que ens havien separat durant massa temps, quan unirem a persones de tots els partits i de totes les edats en una causa comuna; quan vam donar per fi als americans que mai havien participat en política una raó per posar-se dempeus i fer-ho.

         Aquest fou el moment en que per fi vam fer retrocedir la política de la por, el dubte i el cinisme; la política en que ens demolim els uns als altres en comptes d’aixecar junts aquest país. Aquest fou el moment.

         D’aquí a uns anys, mirareu enrere i direu que aquest fou el moment, que aquest fou el lloc, en que Estats Units va recordar què significa tenir esperança.

         Durant mesos hem estat objecte de rialles, inclús de burles, per parlar d’esperança. Però sempre hem sabut que l’esperança no és l’optimisme cec.

         No és fer cas omís de la feina que tenim per davant ni dels obstacles que es troben en el nostre camí. No es asseure’ns a la cuneta ni defugir una baralla. L’esperança és alguna cosa dins nostre que insisteix en que, malgrat que totes les proves assenyalin el contrari, ens espera alguna cosa millor si tenim el valor d’anar a buscar-ho, de treballar-nos-ho i de lluitar per aquesta cosa.

         L’esperança és el que vaig veure als ulls d’una jove de Cedar Rapids que treballava en el torn de nit després de tot un dia a la universitat i que malgrat tot això no podia permetre’s pagar l’assistència sanitària per una germana malalta; una jove que segueix creient que aquest país li donarà una oportunitat de realitzar els seus somnis.

         L’esperança és el que vaig sentir a la veu d’una dona de Nou Hampshire que em va dir que no havia estat capaç de respirar des que el seu nebot se n’havia anat a l’Irak; que segueix resant totes les nits perquè torni sa i estalvi.

         L’esperança és el que va portar a un grup de colons a aixecar-se contra un gran imperi; el que va conduir a la més gran de les generacions a alliberar un continent i sanejar una nació; el que va conduir a homes i dones joves a asseure’s a menjadors dels quals estaven exclosos pel seu color, enfrontar-se a  les mànegues i desfilar per Selma i Montgomery a favor de la causa de la llibertat.

         L’esperança, l’esperança és allò que m’ha portat fins aquí, amb un pare de Kenya i una mare de Kansas i una història que només podria passar als Estats Units d’Amèrica. L’esperança és els fonaments d’aquest país, la creença de que els nostre destí no serà escrit per a nosaltres, sinó per nosaltres; per tots els homes i dones que no es conformen amb el món tal com és, sinó que tenen el valor de refer-lo tal com hauria de ser.

         Això és el que hem començat aquí, a Iowa, i aquest és el missatge que ara podem portar a Nou Hampshire i més enllà.

         El mateix missatge que teníem en els bons i en els mals moments, el missatge que pot canviar aquest país maó a maó, carrer a carrer, amb les mans encallides: que junts, les persones corrents podem fer coses extraordinàries; perquè no som una col·lecció d’estats demòcrates i republicans, som els Estats Units d’Amèrica; i en aquest moment, en aquestes eleccions, estem una altra vegada disposats a creure.

         Gràcies, Iowa.”

Carles Herrera

Reus, 1 de febrer de 2008 

De les properes eleccions del 9 de març en poden sortir 4 escenaris diferents: 

a) Majoria ajustada del PSOE 

Entenent per majoria ajustada aquella que sumant als  escons del PSOE els de  CiU i PNB no serviria per tenir la majoria absoluta.

Els socialistes guanyarien per  pocs escons al PP,  que podria  guanyar, fins i tot, en vots.   Entre 157 a 159 diputats socialistes i entre 153-155 escons del PP.  

PSOE + CiU + PNB = de 173  a 175 diputats ( sense majoria absoluta) 

Aquest escenari comportaria les següents conseqüències polítiques: 

1. Zapatero garantiria la seva investidura. Podria governar amb CiU amb els suport del PNB.

2. El PP continuaria, malgrat crisis territorials aïllades, dirigida pel seu actual equip ultra catòlic i conservador emparant-se  en la dependència del PSOE dels nacionalistes. Possibilitat de retorn d’Aznar a la vida política.

3. CiU entraria al govern a canvi d’instal·lar la sociovergència  al govern de Catalunya.

b) Majoria amplia del PSOE 

Entenent per majoria amplia  aquella que sumant els escons del PSOE als de de CiU i PNB, serviria per tenir la majoria absoluta.

Entre 160  i  174 diputats  socialistes i entre 140 a 152 diputats populars.  

Si el PSOE arribés als 168 diputats actuals,  governaria en solitari amb suports puntuals. Si és inferior podria plantejar-se  (com al primer escenari) un govern de coalició amb CiU 

Aquest escenari comportaria les següents conseqüències polítiques: 

1. Zapatero seria investit sense cap problema. Podria governar amb CiU o en minoria amb suports puntuals.

2. El  PP entraria en crisi de lideratge. Els sectors menys reaccionaris, cada dia més minsos,  entrarien en escena per forçar el canvi estratègic. Possible ruptura i fins i tot escissió o creació d’un partit de centre-dreta moderat.

3.  Al igual que en l’escenari anterior CiU podria entrar al govern a canvi d’instal·lar la sociovergència  al govern de Catalunya.

c) Majoria absoluta PSOE 

Sembla impossible ja que les enquestes parlen d’una gran igualtat.

Crec, però, que en aquestes eleccions,  segons quina sigui la participació, afirmar l’existència d’aquest escenari no és cap ximpleria.  Així ho exposava al meu post del  passat 26 de novembre.

D’ací a 60 dies ja coneixerem el resultat de les properes eleccions espanyoles.En el meu primer post  s’examinava com al 2004  s’havia capgirat el resultat de 2000 a la demarcació de Tarragona,  passant  de ser 4 diputats de dretes i  2 d’esquerres a  4 diputats d’esquerres i 2 de dretes 

 (1)     CiU + PP

(2)     PSC+ICV+ERC 

Els diputats d’esquerres van ser 3 del PSC i 1 d’ERC.Els diputats de dretes 1 de CiU i 1 del  PP.  

- És possible mantenir  els mateixos diputats d’esquerres, però  variant-ne la composició per partits? 

Cal examinar, primer de tot,  com va produir-se l’any 2004 l’atribució dels escons, tenint en compte els resultats obtinguts per les diferents forces polítiques 

Aplicant la llei D’Hondt, l’ordre dels escons va ser el següent:  

 Diputat 1r  PSC

Diputat 2n  CiU

Diputat 3r  ERC

Diputat 4t  PSC

Diputat 5é PP

Diputat 6é PSC 

Amb aquests resultats sembla difícil  que es pugui produir alguna variació ja que és del tot impossible que Iniciativa per Catalunya Verds – EUIA pugui treure cap diputat per Tarragona, de tal manera que els vots que pugui rebre no serviran per augmentar la representació dels partits d’esquerres sinó tot al contrari. 

L’única possibilitat, doncs, és que el PSC perdi un diputat en benefici d’Esquerra, obtenint-ne, d’aquesta manera,  dos cadascun.  

Això és realment complicat ja que per fer-ho possible caldria que s’acomplissin dues condicions: 

a)      Que Esquerra fos la segona força política de la demarcació

b)      Que la diferència percentual  amb la primera força (PSC) fos de menys d’un 12 % (aproximadament uns 43.000 vots). 

Això significaria que els percentatges de vot evolucionessin del 2004 al 2008 d’aquesta manera: 

El repartiment d’escons, amb una participació del 70 % aleshores seria aquesta.