La catosfera literària 08
15 Maig, 2008 18:23
Publicat per aladern,
general
El tinc a les mans. Me’l miro, el palpo, l’oloro, sospeso el pes de les lletres que conté... La veritat és que fa patxoca.
L’obro, el fullejo, m’hi entretinc, el llegeixo –no tot, encara-, el paladejo... Sento satisfacció per la feina ben feta que han fet d’altres. Què dic, feina? Una feinada!
El tinc davant meu. Em desperta sensacions ambivalents. Li hauré de dir fill, sabent con sé que ha estat fecundat per cent espermatozous diferents? Deixem la conya. Però... ja ho va dir en Màrius Serra l’altra dia a Lecturàlia: “Un llibre que fa el camí invers. Tanta era digital, que ha de fer desaparèixer el llibre, resulta que ara publiquen llibres amb els textos que abans surten als blogs. Noi, mon avi diria “no gira rodó””. Doncs sí, anem predicant i després perdem el cul per publicar en paper. Nàfent...
Un nou desencís
26 Abril, 2008 14:15
Publicat per aladern,
general
Ja som al capdavall del carrer. Arriba el desplegament de la nova Llei de la Dependència, a poc a poc, amb retard, i al mateix temps arriben les decepcions per a la majoria d’afectats.
Fa poc, he entès el cas que explicava dies enrere el diari Avui. Al Carles Candel –parella de l’actriu Mercè Comes- “li van comunicar que com a ajuda dictada per la llei de la dependència li corresponien 0,99 euros mensuals. “És kafkià, un insult”.
Com que la informació la tinc de primera mà, intentaré explicar en què consisteix el PIA (Programa Individual d’Atenció) que ofereix la nova llei a través dels Serveis Socials dels municipis. Una llei que teòricament està més enfocada cap als serveis que no pas a les prestacions econòmiques, segons explica el director del programa per al desplegament de la llei a Catalunya (Prodep), el senyor Jordi Tudela.
Quan et visita el “Servei de Primera Acollida”, el primer que t’ofereixen són els serveis d’una persona de suport amb un màxim de tres hores diàries, o sigui, noranta hores al mes. De totes maneres, aquest servei de suport ja existia de fa anys amb un màxim de quaranta hores mensuals. Ara doblen les hores. Sota el meu punt de vista, la mesura resulta un “pegat” que no resolt el problema del cuidador. Un mes té set-centes vint hores i l’administració sap prou bé qui es farà càrrec de la persona “Gran depenent” que necessita atenció les vint-i-quatre hores del dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.
Una altra possibilitat és rebre una retribució econòmica per la dedicació exclusiva, sabent que en molts casos aquest cuidador ha hagut de deixar de treballar per poder atendre el familiar. Aquí cal explicar que per a les persones “Gran depenents” la seva pensió d’invalidesa ja inclou un increment del 50% de la base a l’entendre que el beneficiari necessita forçosament el suport del que es coneix com a “tercera persona”. Ara bé, sigui de la quantia que sigui la pensió que cobra, aquest increment del 50% no pot cobrir de cap manera una atenció continuada les vint-i-quatre hores del dia, si aquest servei s’ha de contractar. Torna a ser el familiar qui se n’ha de fer càrrec.
Amb la retribució que ofereix la nova llei, arriba la trampa més escandalosa, l’engany més cruel, ja que a un import aproximat de quatre-cents vuitanta euros mensuals et descompten un terç de la pensió que el beneficiari ja estava cobrant, tal com he dit abans. Només fent quatre números, es veu clarament que es pot donar el cas de que la pensió sigui superior al triple de 480, perquè llavors resulti que en comptes de cobrar encara hagis de tornar diners. D’aquí s’entén el cas del Carles Candel, al qual li sortia una retribució a cobrar de 0,99 euros. Una paradoxa kafkiana, tal com deia la Mercè Comes. I per acabar de reblar el clau, si t’aculls a aquesta modalidat, és obligatori que et donis d’alta a la Seguretat Social, a càrrec teu!
La tercera possibilitat encara és més remota. Es tracta de l’ingrés d’aquesta persona “Gran depenent” en una residència adequada. Aquestes residències, avui per avui, són molt escasses, o pràcticament inexistents, i amb una llista d’espera de molts mesos i fins i tot d’anys. Sense tenir en compte que si tens la possibilitat d’accedir a una plaça, normalment aquesta estarà allunyada de la ciutat de residència habitual, la qual cosa desanima a la família que porta anys tenint cura d’una persona que estima.
In memoriam
13 Març, 2008 10:14
Publicat per aladern,
de versos i rimes
A
la riba de l’eternitat
res
no pot esvanir-se;
cap
vel ni cap llàgrima
no
poden tapar el seu rostre.
La teva
barca és petita
i
allò que n’ha sortit
no
pot ésser recuperat.
Només
pots oferir
tota
la dolça verema
dels
teus dies, tots
els
afanys i espigolaments
de
la teva ocupada vida.
Hauràs
tornat a casa
fundat
pel cerimonial
de
les veles que has hissat,
dels
estels que han escoltat
la
creació vibrant del teu cor.
Des
de l’ombra, sentiré
com
cantes als teus fills,
per
tal que naveguin.
No
estem fets per al repòs,
sinó
per a la llibertat difícil
que
ens ensenya el camí.
Regal
18 Febrer, 2008 12:59
Publicat per aladern,
e-mocions
Avui, però, vull ser jo qui et regali una engruna de bellesa. No sé si ja coneixes aquesta cançó que jo he descobert fa molt poc, però he pensat que algú que estima la muntanya tant com tu, l'hauria de poder escoltar.
Avui m’han fet un regal.
Espero que comprenguis, amiga desconeguda, que tanta bellesa l’havia de compartir.
Jornades de la Catosfera
26 Gener, 2008 10:30
Publicat per aladern,
general
A la Porxada vallesana, avui,
s’alçaran dretes sense crosses
paraules estranyes, indicibles,
metablogositats catòsfèriques...
Els aristòcrates
17 Gener, 2008 16:53
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Oh patricis de la Catosfera!
Teniu la història tan a prop,
i us viu el gust. Tasteu glòria.
Us veieu pròcers guiadors
dels estilistes dos punt zero,
els nous plebeus cibernètics.
No us sabré ara destil·lar
les alambinades que us feu,
fàtuament, perquè sóc agrisat
i em perdo per l’estètica.
Només parlo de generalitats
sota el meu brut desfici.
Deixeu-me, tant com pugueu,
que us dediqui aquests versos
que no van enlloc. Té-
Stavanger, capital cultural europea 2008
14 Gener, 2008 17:22
Publicat per aladern,
general
Juntament amb l’anglesa Liverpool -city que va veure néixer els Beatles-, també a la veïna Noruega la ciutat de Stavanger ostentarà la capitalitat cultural europea 2008. L’any passat vaig tenir l’oportunitat de fer una breu estada en aquesta localitat i em van explicar les grans reformes que els noruecs havien emprès per acollir dignament aquesta capitalitat. S’ho poden permetre de sobres, ja que, no debades, Stavanger és la capital del petroli del Mar del Nord i l’única ciutat en tot el món que té un museu dedicat a l’or negre. El museu és un espectacular edifici dins el mateix port de la ciutat que imita una gran plataforma d’extracció de cru. Tenint recursos financers es pot fer de tot, i em van explicar que ells estan disposats a llançar la casa per la finestra.
Petrolieres a banda, Stavanger també forma part del circuit turístic dels fiords nòrdics per ser la porta d’entrada al Lysefjorden, que a la vegada et permet accedir a l’emblemàtic Preikestolen i a d’altres belleses naturals com la Roca de Kjerag. Veiem, doncs, que aquesta ciutat del Mar del Nord tindrà durant tot l’any 2008 molt motius al seu favor perquè li reservem un lloc a la nostra agenda.
El blog B&N continua endavant:
Bones Festes!
24 Desembre, 2007 18:21
Publicat per aladern,
general
46è pessebre al Montsant
19 Desembre, 2007 17:44
Publicat per aladern,
general
Fa quaranta-sis anys que, any rere any, pels vols de Nadal, pugem al cim més alt del Montsant (la Roca Corbatera) a col·locar-hi el nostre pessebre. Com que no en tenim prou de pujar-ho des del peu de la muntanya, el dia abans uns quants voluntaris el pugen des de Reus. Trenta-set quilòmetres de Reus a Albarca, amb el pessebre a l’esquena, i l’endemà fins dalt el Montsant. Déu ni do!
Si es va a caminar, s’ha d’esmorzar. I si anem a posar el pessebre i estem a prop de festes, s’ha de celebrar com cal. Cada any procuro fer un “panetone” com aquest. Què us sembla quina bona cara que té? Us dic els ingredients i proveu de fer-lo vosaltres. Va, animeu-vos que no costa gaire.
Ingredients:
500 gr. de farina
150 gr. de sucre
150 gr. de panses
100 gr. de fruita confitada (jo hi poso taronja a bocinets)
200 gr. de mantega
100 gr. d’ametlles laminades
1 tassa de llet
3 ous
1 pessic de sal
pell de llimona ratllada
20 gr. de llevat de forner (al super trobareu pastilles de llevat)
1 vareta de vainilla natural (per infusionar a la llet. Sinó, sucre
vainillat, però no és el mateix, ja que aquesta és tot química)
1 motlle alt per coure’l (però que sigui ben alt!)
Bon profit!!!
L'enèsim meme
19 Desembre, 2007 17:37
Publicat per aladern,
general
Amb el poc temps que li dedico al blog, i després de tants dies d’absència, és summament grat veure com hi ha qui se’n recorda d’un. És una sensació agradable i plaent de veritat. Això ho dic a raó de l’enèsim meme que volta pels blogs, una mica disfressat, però que no deixa de ser una cadena, al cap i a la fi. A mi m’ha arribat a través de l’elur i la pentesilea, dues persones que aprecio de fa temps i a les quals agraeixo amb tota sinceritat aquest “Premi al Blog Solidari” que m’han volgut donar. Després de proclamar la meva gratitud, he de parlar de les meves conviccions (o del meu tarannà, si voleu). I aquestes em diuen que des de sempre he estat refractari a qualsevol mena de cadena que hagi estat o pugui haver-hi en el futur. Us en recordeu d’aquelles pessetes que anys enrere et trobaves a la bústia amb una carta que deia que si trencaves la cadena et caurien a sobre tots els mals apocalíptics del món? Doncs no en vaig fer mai cas. Hi tinc al·lèrgia, a aquestes coses. I no sé si he estat més o menys agraciat, més o menys feliç, per trencar tantes cadenes, però com que també sé que a la vida et trobes de tot, he gaudit i gaudeixo amb el que tinc. Segurament que no és una bona explicació per dir que la meva baula no continuarà, però és tot el que puc dir en aquest moment de sinceritat. I ho torno a repetir un altre cop: la meva actitud envers el tema, no treu que estigui encantat que dues persones com elles em tinguin present. Molts petons, guapes!
Les notes d'en Pitus
10 Desembre, 2007 09:05
Publicat per aladern,
general
Torna-la a tocar, Pitus,
que el públic aplaudeix
i faré veure que no veig
la gota que et bada la galta.
B & N
07 Desembre, 2007 09:25
Publicat per aladern,
general
Un nou blog de poesia
El bloc de fotos
07 Novembre, 2007 12:49
Publicat per aladern,
general
M’agrada escriure. M’agrada per poder expressar el que sento, més que no pas per dir el que penso. Per això mateix no sempre tinc la necessitat d’escriure res. Dir el que t’omple tampoc no és fàcil. Sobretot, quan tampoc no sents la necessitat de verbalitzar el que t’empeny. Quan tot el que et volta, et penetra, et somou i et commou ja és suficient per sentir la vida plena. D’aquí vénen les pauses i els silencis. Punt primer.
Punt segon: fa dos mesos i escaig se’m va acórrer registrar-me al Bloc de Fotos de Nació Digital. També m’agrada la fotografia, i vaig pensar que de quan en quan hi podria penjar alguna de les que faig. El que no comptava era la calidesa amb que em va rebre la “penya”, impossible no sentir-se com a casa. Una imatge val més que mil paraules? Només pregunto. Allí cadascú hi posa la seva foto, amb un comentari o no, amb l’acompanyament d’una peça musical o sense; algunes fotos dedicades també hi sovintegen; moltes reflecteixen el dia a dia de la persona en qüestió, el que veu, el que sent. La gent les comenta, les valora si li plau fer-ho, les admira, les enveja, les aplaudeix, les gaudeix, hi passa de puntetes sense dir res, les alaba, les ignora, les veu o se les beu. Exactament igual que passa als Blocs escrits. Tot un món d’imatges que sovint no necessiten cap paraula.
S.O.S. Barcelona s'esfondra
26 Octubre, 2007 13:11
Publicat per aladern,
general
Un dia un esvoranc, l’altre una ensulsiada, Barcelona s’esfondra. Els tèrmits d’Adif estan arruïnant la ciutat, al seu pas deixen vials i infrastructures esbaldregades. Sortim com a mínim a un ensurt diari. Permetrem els catalan@s i barcelonin@s que ens rematin? que ens donin l’estocada final? Aquests d’ineptes volen fer passar la línia a tocar dels fonaments de la Sagrada Família. És molt més que una temeritat, és una bogeria, vist l’abisme que hi ha entre les seves promeses i la realitat. Encara som a temps d’aturar-ho i fer-los rectificar, alcem la veu i ajuntem les nostres forces.
COL·LECTIU PER UN BON TRAÇAT DEL TGV
TGV LLUNY DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Els avis
20 Octubre, 2007 09:45
Publicat per aladern,
entremesos
L’àvia es deia Teresa i l’avi Manuel. Ella era nascuda al poble on va viure tota la vida, Abella de la Conca, i quan l’avi va arribar-hi, tot just tenien els dos la vintena d’anys. L’avi havia nascut a Huéscar, província de Granada, i havia emigrat fins als Pirineus per treballar en la construcció de l’embassament de Sant Antoni, que s’inicià l’any 1913 per part de l’empresa canadenca Barcelona Traction, coneguda per aquest motiu com “La Canadenca”. Es van casar justament dos anys després, el 1915, havent tingut només un any de relacions formals, cosa bastant inusual a l’època. S’havien conegut per la festa major d’estiu d’Isona, que se celebra l’últim cap de setmana del mes d’agost. Joves com eren, de bon principi la família va posar-hi objeccions serioses, però, amb el tracte franc i obert, l’avi de seguida va saber guanyar-se la confiança i l’estima dels seus futurs sogres, els pares de la meva àvia. L’avi era l’home més bonhomiós i afable que he conegut mai, un tros de pa. Jo me’ls estimava molt, els pares de la meva mare.
Després del casori, van fer un viatge de noces cap al sud, al poble d’ell, i també van estar un parell de dies a Granada capital. La Teresa havia de conèixer tota una extensa parentela que, a la majoria d’ella, ja no veuria mai més. Aquest va ser el primer i últim cop que l’àvia va viatjar més enllà dels límits estrictes de la comarca. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies, molt més difícils que no pas ara. Pocs anys després, enllestides les obres de la resclosa de l’embassament, l’avi s’instal·là definitivament a can Passeres, la casa pairal de la seva esposa. Era filla única, o pubilla, i per tant, hereva de la hisenda. Els fills no es van fer esperar i van venir tot seguit; primer va arribar la mare, que va ser la gran, i va néixer l’any 1916; després va venir una germana, la tia Consol, el 1918.
En aquella època, i també ara, la vida en un poble de muntanya no era, ni és, gens fàcil. S’ha de treballar dur si es viu a pagès, i més encara en un temps en que, en aquelles contrades, no existia cap mena d’indústria ni equipament de serveis terciaris. “La terra és molt fonda”, com diu la gent que la treballa. Però ells van tirar endavant, els avis eren treballadors i tampoc no hi havia gaires coses en què gastar-se els estalvis. Es pot dir que vivien relativament bé i sense estretors, dins la penúria general de l’època. Recordo que més endavant, a l’edat de l’adolescència i encara més gran, la mare m’havia explicat algunes històries de la família. Una d’elles deia que l’avi tenia un germà bastant més jove que ell i que va sortir bohemi i bon vivant. Resulta que aquest germà, als anys vint, s’embarcà al port de Cadis rumb a les Amèriques. Per les poques notícies que arribaven d’allà, es va saber que primer va aterrar a Caracas, via Maracaibo, on hi restà un parell d’anys fent qualsevol cosa menys assentar el cap. Tot assenyala que en va haver de fugir precipitadament per culpa d’un tèrbol afer de faldilles. El seu itinerari el va dur per diversos ports del Carib fins que, finalment, desembarcà a l’Havana l’any 1929. Allí va establir-s’hi definitivament i va aprendre l’ofici de pintor, que compaginava amb el de galán de nits. Sembla ser que en el primer ofici hi tenia bastant de traça, en el segon no se sap, però se li suposa. Pintava olis i aquarel·les, i el seu nom aviat es va obrir pas entre l’alta burgesia caribenya, sobretot en el que toca a la branca femenina. Sigui com sigui, entre una cosa i una altra va anar prosperant i, sense amassar cap fortuna, es pot dir que “tirava de veta”. La sort li durà fins al 1959, en que de nou va haver de sortir cames-ajudeu-me per culpa del comandante Fidel i els seus homes, que havien fet triomfar la revolució cubana. L’últim que es va saber d’ell va ser que havia anar a raure a la costa est dels Estats Units d’Amèrica, on se li va perdre definitivament la pista. Històries com aquesta o semblants, n’hi deu haver en un bon grapat de famílies.
Una altra cosa que he d’explicar és que l’avi tenia una afició rara a la comarca: criava coloms. Però no uns coloms qualsevol, no! Els seus eren coloms missatgers. M’explicava sovint que aquests coloms pertanyen a una raça que està protegida per llei i que des de temps immemorials s’han fet servir com a missatgers. També m’explicava que, un colom missatger, l’aviïs d’on l’aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important o sigui capturat per una au rapinyaire. A l’avi no li agradava gens caçar, i al poble hi havia unes quantes escopetes. Per aquest motiu havia d’anar amb compte a l’hora d’alliberar-los de la gàbia per tal de que els coloms entrenessin el vol. Els dies que ho feia, i si coincidia amb les meves vacances estiuenques i m’estava al poble amb ells, l’avi i jo gaudíem com unes criatures veient-los volar. Clar que jo, de criatura ja n'era. Els temps passava volant, mai millor dit, i allí estàvem els dos asseguts en qualsevol marge i embadalits veient les acrobàcies d’aquells coloms tan preciosos. Columbofília, deia l’avi que era el nom d’aquell esport, perquè era un esport, deia ell. Colum-què? no em vaig aprendre mai aquella paraula. El que no imaginava aquells dies de la meva infantesa, era la torbadora experiència que viuria molts anys més tard. Va ser fa només tres o quatre setmanes. En plegar a les quatre quarts de cinc de la tarda de treballar al restaurant, com tots els dies, vaig fer via cap a casa per aprofitar encara una estona el sol de la tarda. Igual que molts altres dies, vaig arribar-me caminant fins a la plaça del turó que fa de mirador amb un llibre a les mans. Allí, asseguda en un banc d’esquenes al sol, i rebent sobre les espatlles la tèbia escalfor del sol de mitja tarda d’aquests dies, intentava seguir el fil de la narració sense aconseguir-ho. Alguna cosa em distreia i m’impedia concentrar-me sense jo saber què era. Ho vaig esbrinar de cop i volta, i aquell instant va ser tan extraordinari que no l’oblidaré mai. Vaig sentir què em cridava des de la pineda que tenia davant meu. Un parrupeig clar i nítid, segurament que d’un vol de tudons emboscats entre les rames dels pins. Co-lum-bo-fí-li-a. Extraordinari! M’havia retornat sola aquella paraula a la memòria. I el més extraordinari va venir tot seguit: vaig flairar tot al meu voltant una forta sentor de caliquenya, de la mateixa caliquenya que fumava el meu avi i que duia tothora entre la comissura dels llavis. Entre una esgarrifança i una mena de cobriment de cor, se’m va accelerar el pols i vaig ser incapaç de girar-me. Vaig tancar els ulls per refer-me del mareig. Columbofília! Tan sols era conscient d’aquesta paraula.